FIND OUT, FIGURE OUT and WORK OUT

Hi ha tres verbs que són molt comuns en llenguatge parlat i també en l’escrit. A vegades es poden confondre perquè poden semblar iguals.

Són: find out,  figure out  and work out.

1 - És fàcil distingir  find out  dels altres dos. Normalment el traduirem com esbrinar, descobrir o assabentar-se.

Per exemple:

I have just found out that my wife is pregnant.

Acabo d’assabentar-me que la meva dona està embarassada.

You have to find out everything you can about the new boss.

Has d’esbrinar tot el que puguis sobre el nou cap.

I found out that she had been cheating on me.

Vaig descobrir que m’ha estat enganyant.

2- Figure out and work out ja s’asemblen més. Es poden traduir per entendre, resoldre, calcular, acudir-se, resultar. Veiem les petites diferències.

Figure out dóna la idea que solucionem una cosa més intuïtivament o més provisionalment.

Work out posa més l’èmfasi en la lògica o l’esforç.

Veiem alguns exemples:

Can you figure out how to do this?

Se t’acut com fer això?

She couldn't figure out the answer. 

No va trobar la resposta.

He had it all figured out.

Ho tenia tot calculat (pensat).

Let’s do this now, and we’ll figure out that later.

Fem ara això I ja trobarem la solució d’això altre després... (resoldrem, pensarem, se’ns acudirà).

We are still trying to work out this crossword.

Encara estem intentant resoldre aquest encreuat.

I finally worked out my income taxes.

Ja he aconseguit fer (calcular) la meva declaració de renda.

They have a lot of problems to work out in their relationship.

Tenen molts problemes per resoldre en la seva relació.      

       

Did everything work out all right?

Tot va anar bé (resultar bé)?

Això no vol dir que en algunes frases no es poguessin intercanviar figure out i work out, però es poden observar les diferències que hem assenyalat.

Amb tot el que precedeix no hem fet més que una aproximació al tema. Quan entrem en el món de la semàntica (i de les possibles traduccions d’un mot) tot es complica extraordinàriament. Per comprovar-ho, només cal mirar al diccionari les entrades corresponents a una paraula. Veiem que els significats (i per tant les traduccions a una altra llengua) son moltíssims i moltes vegades la llengua viva en crea de nous.

LA VOCAL NEUTRA EN ANGLÈS

Ja vam comentar en articles anteriors que, en català, tenim alguns sons que hauríem de fer servir en la pronúncia de l’anglès. Un d’aquests sons és la nostra vocal neutra, que té la representació fonètica 

[ ə ] i pot ser escrita  a o bé  e. Seria la a de camió o la e de fredor (en català oriental).

Avui aprofundirem en aquest tema.

La vocal neutra és un so molt comú en molts idiomes. En anglès és d’ús freqüentíssim.

El primer que hem de comentar és que la vocal neutra en anglès i en català només es dóna en síl·labes àtones.

Quan nosaltres pronunciem paraules angleses, a vegades usem la vocal neutra (quan coincideix en una situació igual com en català) i a vegades no (quan l’ús en anglès és diferent que en català).

Vegem alguns exemples:

Ago, Susan, brilliant, another, en totes aquestes paraules la a és una vocal neutra i a nosaltres no ens resulta difícil de pronunciar-la, perquè és el mateix que fem amb una a àtona catalana.

Fixem-nos en el cas de another o Peter. Tot i que la e en síl·laba àtona també és neutra, molts no ho saben traslladar a l’anglès i pronuncien [’pi:ter] i no [’pi:tər], que és la pronunciació correcta. La primera és una pronuncia acastellanada.

Però és que en anglès qualsevol vocal en síl·laba àtona pot ser neutra.

Exemples:

Later, pronunciation, Mason, reason, focus, easily, totes les vocals subratllades es pronuncien amb vocal neutral. I evidentment molts parlants catalans, encara que ho podrien fer, no ho fan.

Això es nota quan pronunciem alguns anglicismes o noms anglesos.

Ja hem citat Peter, Mason, i afegim Washington, corner, scanner, gangster, laser, leader, manager, master, modem, plotter, poster, trailer, waterpolo. Totes les vocals subratllades s’han de pronunciar amb vocal neutra i, moltes vegades, no es fa així.

Un dels principals problemes és el final en  er que trobem en molts dels préstecs esmentats anteriorment. Nosaltres creiem que, parlant en català oriental, quan es fan servir aquests anglicismes i es pronuncia [e] i no [ə] se segueixen les lleis de la fonètica castellana.

És el mateix que passa en català amb la e final d’alguns mots que hauria de ser pronunciada neutra (en català oriental) i moltes vegades és pronunciada [e]: classe, base, fase, piràmide, Montse... quan normalment la pronunciem neutra en la majoria de mots: amable, Carme, home, imatge, viatge... etc.

En definitiva, si voleu polir la vostra pronúncia tant en anglès com en català cal que pareu atenció a les vocals neutres.

PETALOSO. El naixement d’una nova paraula.

El dia 16 de febrer, l’Acadèmia de La Crusca va admetre a tràmit la consideració d’una nova paraula italiana inventada per un nen de 8 anys: petaloso. El fet, conegut arreu del món a través de la xarxa, ha estat notícia dels principals diaris i, cosa més important, el mot ha estat incorporat ja per milers de parlants de manera que la difusió d’aquest neologisme s’ha fet viral i, en pocs dies, petaloso ha esdevingut trending topic a Twiter.

Així ha nascut una nova paraula.

Tot va començar a l’escola Marchesi de Copparo (Ferrara) quan Matteo, un nen de 8 anys de tercer de primària, es va trobar davant d’un exercici que li demanava un adjectiu que descrivís el nom flor (en italià: un fiore). Matteo va trobar una resposta precisa: petaloso. Efectivament, una flor és “petalosa” o sigui que té molts pètals. La seva professora, Margherita, li va dir que aquella paraula no existia al diccionari i va afegir un comentari personal al marge: “una errada molt bonica”.

Però el gran mèrit de la professora va ser no menystenir aquell moment creatiu del seu petit alumne i va decidir enviar la paraula a l’Acadèmia de La Crusca, organisme regulador de la llengua italiana.

Pocs dies després en rebia la resposta: “Matteo: La paraula que has inventat és una paraula ben formada i podria usar-se en italià perquè sona com altres paraules formades de la mateixa manera com coraggioso o peloso.” I més endavant li diu: “... per tal que una paraula entri al diccionari cal que sigui primer coneguda per la societat, que hi hagi molts parlants que la comprenguin i la incorporin a la seva parla quotidiana. Si aconsegueixes difondre la teva paraula així, llavors esdevindrà una paraula pròpiament italiana”.

Segon gran mèrit: l’Acadèmia de La Crosca tampoc va menystenir la creativitat del nen, és més, el va estimular amb els seus comentaris i el va tractar amb respecte i sense condescendència.

D’això se’n diu tasca educativa. D’això se’n diu veritable pedagogia. Chapeau!

D’aquesta notícia el que més ens ha agradat ha estat la formació lingüística que se’n desprèn. Més si tenim en compte que, en aquest país nostre, de formació lingüística se’n té molt poca. I no ens referim al domini de diverses llengües sinó al coneixement del què és una llengua, de com es forma, de com es manté viva i de com es mor. I encara més: tenir consciència de qui la manté viva i de qui la deixa morir o la mata directament.

Una llengua és un cos viu i per continuar vivint necessita parlants que se’n serveixin, i amb aquest ús és evident que la modificaran, l’actualitzaran, la modernitzaran. I els organismes reguladors no han de ser mai un fre a la vitalitat d’una llengua en nom de la puresa. Pot ser que una llengua perdi puresa amb la incorporació de neologismes o d’estrangerismes i s’ha d’acceptar sense recança perquè en un món mestís com el del s. XXI no es pot pretendre mantenir la puresa d’una llengua si no es vol córrer el risc de convertir-la en una relíquia.

Així que ja només ens queda dir:

Bravo Margherita! Amb la teva decisió de no tallar-li les ales al petit Matteo, potser, algun dia el veuràs convertit en un gran escriptor.

Bravo Academia de La Crusca! Per no ser ni arrogant ni inflexible, per no ser rígida i normativista. Bravo! per ser acollidora i respectuosa amb els parlants, tinguin l’edat que tinguin.

I... Bravo Matteo! Continua així! No deixis que res ni ningú posi traves a la teva creativitat que és la qualitat principal d’un ésser humà.

PAUL vs PAU i POL

L’article d’avui és una petita contribució per a la millora de la pronúncia de l’anglès.

Hem observat que una combinació vocàlica que se sol pronunciar malament en anglès és el grup au, aw.

Fa anys, la major part de la gent estudiava francès i no anglès. Els estudiants sabien que au (i eau) es pronunciava o, és una norma que havien interioritzat i que ja es feia automàticament.

Exemples en francès:

Au, autobus, bateau, beau, beaucoup, bureau, chaud, fraude, gauche, gateau, lauré, mauvais...

En tots els casos au (eau) es pronuncia o. No entrem aquí si la o és oberta o tancada.

Doncs bé, en anglès això també és així !

Llavors per què no es pronuncia o sense dubtar?

Probablement perquè les normes fonètiques del francès són relativament fàcils, mentre que les de l’anglès són molt més nombroses, més difícils i amb moltes excepcions.

El grup au, aw no deixa de ser-ne un més. Tot degut a la irregularitat de l’ortografia de l’anglès. És a dir, a l’enorme diferència entre ortografia i pronunciació.

Exemples en anglès:

August, author, applause, awful, claw, crawl, draw, fault, fraud, law, lawn, haul, Paul, pause, raw, yawn...       
  

En tots aquests casos la pronunciació és /o:/ en anglès britànic o una versió més oberta /ↄ:/ en anglès americà. I tant l’una com l’altra són vocals llargues. En cap cas s’ha de pronunciar /aw/ com en català.

Hem de posar especial atenció en aquelles paraules semblants que en català es pronuncien au.

Exemples:

August, author, fraud, pause...

El noms de PAUL, PAU i POL provenen tots del PAULUS  llatí  (significat: petit) que és un nom amb entitat pròpia.

PAULUS ha evolucionat en les diferents llengües, en català ha pres dues formes: Pau i Pol.

En el cas del nom POL que tan d’èxit té avui dia a casa nostra, hem de dir que és una variació de PAU per influència del francès PAUL. En aquest cas, es va interioritzar tant la pronúncia de au en o que fins i tot vam adoptar el nom POL com a propi.

CHIP, XIP i TXIP

En el fòrum català del diccionari WordReference, uns usuaris comentaven la pronúncia dels anglicismes que presenten SH o CH a inici de mot, corresponent aquestes grafies a les pronúncies  [ ∫ ] (fricativa palatal sorda) i  [ t∫ ] (africada palatal sorda). Exemples: shock (trauma) i cheese (formatge).

El dubte que tenien era si havien de pronunciar igual:

- en estat de shock

- els cotxes de xoc

Intuïtivament, asseguraven que ells no ho pronunciaven pas igual. I tenien tota la raó.

Avui, intentarem aclarir una mica l’estat d’aquesta qüestió.

En català, hem incorporat molts anglicismes que comencen amb aquests sons, alguns admesos per l’IEC presenten la grafia catalanitzada, altres encara mantenen l’ortografia anglesa.

Anem a veure-ho:

So africat  [ t∫ ]  amb ortografia catalana: Xarleston (charleston), xàrter (charter), xip (chip), xat (chat), xec (check).

So africat  [ t∫ ]  amb ortografia anglesa: cherry, chance, cheese cake.

So fricatiu  [ ∫ ]  amb ortografia catalana: xoc (shock), xut (shoot), xou (show),  xampú (shampoo), xèrif (sheriff), xíling (shilling).

So fricatiu  [ ∫ ]  amb ortografia anglesa: shopping, shorts, share.

Volem fer notar que la catalanització de l’ortografia sempre es fa amb una x tant si prové d’un mot anglès començat per sh com si és començat per ch. I això comporta dubtes en la pronúncia.

Nosaltres no som partidaris d’adaptar l’ortografia però si es fa, creiem que caldria seguir criteris fonètics per tal que es donessin pautes de com pronunciar aquell mot. En el cas que tractem avui seria molt fàcil: x per a sh (pronúncia fricativa) i tx per a ch (pronúncia africada).

Perquè, a més, aquests sons a inici de mot no són pronunciats de la mateixa manera arreu dels territoris de parla catalana.

Les paraules amb x es pronuncien en català amb  [ ∫ ] (fricativa palatal sorda) o amb [ t∫ ] (africada palatal sorda). Normalment l’africada s’usa en català occidental i del sud i la fricativa en català oriental (encara que hi ha dubtes al dialecte central): xàfec i txàfec.

Això vol dir que els parlants del dialecte occidental pronunciaran malament els anglicismes amb sh inicial i els del dialecte oriental els començats per ch.

També contribueix al problema que, en català, hi ha poques paraules amb tx inicial (l’exemple que sempre se cita és Txecoslovàquia, encara que n’hi ha alguns més, com ara txapela, txetxè, etc).

Si a tot això, hi afegim el fet que les paraules castellanes començades per ch són sempre amb pronúncia africada [ t∫ ] i que la nostra fonètica també rep la influència de la castellana, no ens resulta gens estrany acceptar xocolata amb pronúncia africada [ t∫ ].

En conclusió, per totes aquestes raons els parlants tenen dubtes i és absolutament comprensible. Per això defensem que, si emprem anglicismes, ho fem intentant aproximar-nos al màxim a la pronúncia original.

I a les autoritats lingüístiques del país els demanem que, si tenen necessitat de catalanitzar la grafia dels mots manllevats, almenys ho facin seguint criteris fonètics. En el cas que ens ocupa seria xampú (shampoo) però txàrter (charter).

 

Per últim farem un aclariment del títol del nostre article:

La paraula anglesa chip s’ha introduït a la nostra llengua amb dos significats: component d’un aparell informàtic i patates fregides d’aperitiu.

En català trobem que s’ha d’escriure xip però com ho pronunciem?

Per nosaltres, estaria bé manllevar el mot i la seva grafia però si ens entossudim a catalanitzar-la hauria de ser: txip.

Si algun dia, manllevem el mot ship (vaixell)... com serà la grafia catalana?

TENIR EN COMPTE = TAKE INTO ACCOUNT ?

Actualment, en molts camps professionals, cal fer presentacions en llengua anglesa, especialment si es treballa en una empresa multinacional.  Per aquest motiu, molts executius han de posar al dia el seu nivell d’anglès. I no n’hi ha prou amb millorar el coneixement de la gramàtica, cal tenir bona pronunciació, fluïdesa en el discurs i, sobretot, cal evitar traduccions literals i calcs i aproximar-se tant com sigui possible a la parla nadiua.

Per aconseguir aquest objectiu, cal que interioritzem unes quantes formes concretes que ens serviran en totes les presentacions: formes d’introducció al tema, formes d’enllaç entre idees que poden expressar causa, conseqüència, continuïtat, adversitat, etc... i formes de cloenda.

Avui, en aquest article, comentarem una d’aquesta formes: tenir en compte.

En català, aquesta és una expressió que utilitzem molt freqüentment en una exposició oral. I sovint, quan la traduïm a l’anglès ho fem amb la forma més literal: take into account. Però aquesta forma no s’usa en anglès tant com l’equivalent catalana, així que hem de trobar altres formes per tal d’evitar un discurs monòton, repetitiu i poc natural en anglès.

Creiem que la millor manera serà posar-vos uns quants exemples amb possibles traduccions diferents:

Keep in mind that she is a good woman

Have in mind that she is a good woman

Bear in mind that she is a good woman

Tingues en compte que és una bona dona

Don’t take his defects  into account

Don’t take his defects  into consideration

No tinguis en compte els seus defectes

You have to consider all the possible solutions

Has de tenir en compte totes les solucions possibles

Cal prendre en consideració totes les solucions possibles

Potser aquesta última solució és una de les millors: l´ús de to consider. Pràcticament es podria utilitzar en tots els exemples  anteriors i és la més senzilla de fer servir. També tradueix el verb considerar en molts dels seus significats.

Altres exemples:

Have you considered the consequences of your acts?

Has tingut en compte (considerat) les conseqüències dels teus actes?

Consider the implications of that.

Tingues en compte les implications d’això.

Have you considered all the options?

Has tingut en compte totes les opcions?

Continuarem parlant de tot això en propers articles.

GUASÓN, LIGÓN, PASTÓN i altres espècies…

En una conversa informal es fan servir un munt de paraules acabades en –ON que gairebé tothom pot intuir que són castellanismes, per la forma i per la pronúncia.

Mitjançant l’escola hem aconseguit un català força acurat en el registre formal però no s’ha aconseguit pas el mateix en els usos quotidians i informals. L’argot juvenil, en concret, presenta un corpus de formes procedents del castellà que, sense cap mania, s’intercalen en la parla catalana: careto, guarro, moscón, huevón, bocata, buenorra, caraculo, gilipollas…

El castellà té mecanismes molt productius per a la formació de noves paraules d’argot: sufixació (-ata, -ete, -ón, -orro, -aco, -aca, -olo, -ola), composició i abreviació.

En aquests casos, el català no disposa de tants sufixos (-ot, carallot, -às, bonàs, -et, ximplet) i la composició, moltes vegades, és una traducció literal de la forma castellana (caracul). Per aquest motiu, en els usos informals, es prenen en préstec tants castellanismes.

En aquest article volem plantejar, com ja anunciem en el títol, els usos dels mots que presenten el sufix castellà –ON. Veurem que en alguns casos hi ha una equivalència catalana mentre que en altres és inexistent.

El primer cas que tractarem és el dels noms procedents d’altres noms o adjectius, als quals el sufix-ON afegeix intensitat. En aquests casos trobem equivalències correctes, tot i que, moltes vegades, es perd algun matís d’expressivitat.

Es poden substituir per GRAN + nom:

-       carrerón, dramón, hostión, memorión, paradón, peliculón, putón...

-       gran carrera, gran drama, gran hòstia, gran memòria, gran parada... etc.

Però, en canvi, ofereixen solucions diverses:

-       colocón, pastón, santurrón, simplón, solterón, tontón i tontorrón...

-       trompa o merda, dinerada, beat o rosegaaltars, molt simple, solter de fa molts anys, pallús o tontaina o totxo......

-       i com podríem dir dentón? ... que té les dents molt sortides?

En tots els casos anteriors, el mot primitiu és català, així que la castellanització consisteix només en l’ús del prefix -ON. Però també fem servir mots que són plenament castellans:

-       cabezón, calentón, follón, grandullón, guasón, hombrón, manchón, patadón, pelón...

-       capgros, escalfada, avalot o gresca o xivarri, grandot, burleta, homenàs-homenot, gran taca o tacassa, gran cop de peu, pelat...

-       però i com podem dir.... gorrón?  Gorró, gorrer o gorrista?

-       o  mogollón? Fotimer, munt o pila ?

Ja veiem que, per a la substitució, podem fer servir diversos sufixos, -ada, ot, -eta, -assa,  -at, algun compost o canvi complet de mot. En general, però, no és fàcil fer el canvi sense perdre el caràcter pejoratiu que li dóna el sufix castellà. Segur que molts parlants creuran que l’equivalència que proposem no expressa exactament allò que ells volen dir.

El segon cas que volem analitzar és el dels noms procedents de verbs amb el sufix –ON. Són noms que es refereixen a aquell que realitza l’acció verbal donant-li intensitat i una certa expressivitat pejorativa.

Veureu que, per a les equivalències, fem servir diversos sufixos, -aire, -at, -dor, -er, -ós...

-       abusón, burlón, cagón, copión, criticón, pencón, tragón...

-       abusador o aprofitat, burleta, caganer, copiador, criticaire o criticador, pencaire, golafre o menjaire o fartaner...

O bé canviem per un nom ben diferent:

-       empollón, mamón, matón, mirón...

-       estudiós o aplicat, malparit, perdonavides o sicari, tafaner o badoc...

I té l’avantatge que es poden crear noves formes a partir de qualsevol verb català, sempre amb el significat de “el que fa aquella acció repetidament”:

-       insultón, pegón, tocón...

Però és que també fem servir els castellanismes complets, o sigui mots formats a partir de verbs castellans:

-       bajón, chupón, comilón, fisgón, gritón, ligón, sobón, soplón, subidón, tostón...

-       baixada, paràsit o corc o sangonera, golafre o golut, tafaner, cridaner, que lliga molt, palpaire, espieta o delator, pujada, llauna...

En conclusió:

En els usos informals, la major part dels col·loquialismes presentats aquí són procedents de l’argot castellà.

Quan intentem cercar-hi solucions ens trobem que:

a)    Molts dels mots catalans que proposem com a equivalències presenten una clara pèrdua de matisos, tant de significat com d’expressivitat.

b)    Una bona part d’aquests castellanismes d’argot no tenen equivalència en català.

c)    En català no tenim tants mecanismes de formació de col·loquialismes que resultin tan productius com el sufix –ON

Així doncs, per totes aquestes raons, no és estrany que l’argot català sigui, en una gran part, manllevat del castellà.

Tenim un cas acabat en –ó, -ona: cabró – cabrona. Aquest mot és acceptat perquè el significat primer del  mot cabró es refereix a l’animal, el mascle de la cabra. En argot, però, s’ha flexionat, cabró – cabrona – cabrons – cabrones, amb el significat de mala persona o de cornut.

Potser seria el moment de començar a pensar en l’acceptació del prefix castellà –ON, això sí... sempre aplicat a un mot primitiu català ! Ja seria hora que les autoritats lingüístiques fossin una mica més flexibles perquè, si no, els parlants passen olímpicament de la normativa.

Recordem que les llengües són cossos vius que es modifiquen constantment pels usos que en fan els parlants que són els autèntics creadors de noves formes. No ens han de fer por els canvis lingüístics perquè demostren que una llengua que canvia és una llengua viva.