LA LLENGUA CATALANA I LA LOZANA ANDALUZA

Estudi fet per: Ignasi Leal i Àngela Taixé

Generalment, en la crítica literària hispànica de les obres del Segle d’Or, no s’hi tenen en compte les possibles influències de la llengua i la cultura catalanes. Així doncs, en aquest estudi, volem tractar un tema que no és part de la cultura literària hispànica. Si bé, s’accepta fàcilment la influència del castellà en el català des de fa ja uns quants segles, és molt més difícil trobar estudis de la influència del català en el castellà.

Comentarem una obra curiosa, i difícil, que presenta alguns dels elements que ens interessen: La Lozana Andaluza, de Francisco Delicado, publicada a Venècia el 1528.
Primer volem marcar molt clarament els límits d’aquest treball: només parlarem d’elements lingüístics, i dintre d’aquests, dels catalanismes i paraules i frases catalanes que trobem a l’obra.

La Lozana està escrita en castellà del segle XVI. Això implica una sèrie de problemes semàntics de difícils solució, que ja han estat abordats per nombrosos lingüistes i crítics literaris. La riquesa del vocabulari és, de tota manera, impressionant.

L’obra està situada principalment a Itàlia, a Roma, i l’autor la va escriure i publicar també a Itàlia. Això fa que el text estigui farcit d’italianismes. També s’hi poden trobar molts arabismes. Aquests dos elements han estat estudiats a bastament.
I què podem dir del català? És evident que els elements catalans no hi són tan abundants  però és clar que no són menyspreables.
Tant per la pervivència d’aquests elements lingüístics catalans, com per les referències sexuals explícites, no creiem que aquesta obra hagués pogut passar la censura espanyola de l’època i dels segles següents. Però, aquesta censura no la va afectar, primer per ser una obra escrita a Itàlia i segon perquè es va extraviar fins al s. XIX que en va aparèixer un exemplar a Viena, on, actualment, a la Biblioteca Imperial es pot trobar l’únic exemplar original que es conserva.

Comencem, per tant, a descriure els elements catalans de l’obra.
El mamotreto (capítol) X està escrit majoritàriament en català. És una conversa entre la Lozana, una mallorquina i una sogorbesa (sic). Fixem-nos que Delicado parla de Sogorbe (Sogorb) i no de Segorbe com es diu en castellà actual. El català d’aquest capítol és el propi del segle XVI amb algun italianisme, cosa normal, com ja hem dit, a la resta de l’obra. Inclús hi ha elements que permeten distingir el parlar valencià del mallorquí. Queda clar que Delicado coneixia bé el català. Per cert, l’autor considera català l’entorn de la mallorquina i la sogorbesa, sense les divisions territorials de l’actualitat. Per altra banda, el personatge de la Lozana no sembla tenir massa bon concepte dels catalans. Vegem alguna frase que ens confirma el que hem dit:

Mamotreto X

El modo que tuvo yendo con Aguilarico, espantándose que le hablaban en catalán (La mallorquina i la sogorbesa).
¿Quién es aquella hija de corcovado y catalana, que, no conoçiéndome, me deshonró? (Parlant de la sogorbesa).

On va aprendre català Delicado? Això no ho sabem del cert però possiblement del seu entorn jueu o convers, que devia ser nombrós a Roma. Recordem que, al 1492, els jueus van ser expulsats de la Península Ibèrica però els jueus catalans emigrats seguien parlant la seva llengua.

Al mamotreto XI diu la Napolitana:

La una es de Sogorbe y la otra mallorquina

y, como dixo Juan del Enzina,
que cul y cap y feje y cos
echan fuera a voto a Dios.

Claude Allaigre (veure bibliografia) accepta que és una cita catalana però no sap explicar perquè surt el nom de Juan del Encina. Nosaltres l’única raó que hi veiem és que el nom d’aquest escriptor rima amb mallorquina.

La paraula ‘burdel’ és un catalanisme integrat al castellà i és present, per raons òbvies (recordem que la protagonista és una prostituta), al llarg de tota l’obra.

Al mamotreto XII trobem:

LOÇANA - Para tornar los gañivetes,
Paraula que clarament ve de ‘ganivet’.

qué traquinada dellas van por allá, que parescen enxambre
Aquí ‘traquinada’ sembla que ve de la paraula ‘tracalada’, molt corrent a Mallorca, i que vol dir multitud.

Al mamotreto XVI trobem:

Hombre. ¡Tina! Apareja un almofrex o matalaçe y un xergón.
També aquesta paraula ve del català ‘matalàs’.

En aquest mateix capítol parla de la ‘sin(ag)oga de catalanes’, confirmant la separació dels jueus catalans. Hi ha altres referències a Catalunya i a territoris de la Corona d’Aragó al llarg de l’obra.

Al capítol XVIII:

y tal casa de señor hay que os quedáis vos dona y señora.

Al mamotreto XIX trobem un sorprenent:

RAMPÍN.- ¡Buena, por mi vida! ¡Hi, hi, hi! ¿Que's axó? Veis aquí dó vienen dos.

Aquest ‘¿Que's axó?’ no ha estat explicat satisfactòriament i les solucions que s’han donat no les trobem convincents. De tota manera, també hem de reconèixer que una frase catalana en mig del text castellà té poc sentit.

Seguint en el mateix mamotreto tenim:

LOÇANA.- Pues hazé vos ansí siempre, que hinchiremos la casa a tuerto y a derecho.
Aquesta expressió s’ha discutit molt ja que és igual que la catalana ‘a tort i a dret’. La RAE inclou l’expressió ‘a tuerto o a derecho’, però no amb la conjunció ‘y’.  

Al mamotreto XXIV tenim:

eche las pares, me las venda, para poner aquí a la vellutera. Aquesta última paraula ve de ‘vellut’ i és un catalanisme reconegut. Més endavant veurem alguna altra paraula que s’hi relaciona.

Al capítol XXVI trobem:

LOÇANA.- Andá, que ya no's quiero bien, porque dexaste a la Dorotea, que os hazía andar en gresca. Aquesta darrera paraula és també un catalanisme.

Hem de constatar també que durant tota l’obra es troben molts diminutius en ‘-eta’. És cert que alguns podrien ser italianismes, però  aquest ús no deixa de ser curiós en un autor que es considera andalús pels quatre costats. Alguns exemples: saleta, porqueta, agulleta, pobreta, barqueta, germaneta, senyoreta, garrafeta, rameta.

Al mamotreto XXVIII (i al XXX) trobem una de les paraules més curioses, i per cert no comentades pels crítics literaris de Delicado, si més no que sapiguem.

Veiem les frases en qüestió:

LOÇANA.- Monseñor, yo sé hazer butifarros a la ginovessa con sus morçillas o botifarros, que no quiero que su señoría

Coneixem que la paraula ‘butifarra’ en castellà és un catalanisme. El que no surt en cap diccionari castellà (o italià) és ‘butifarro o botifarro’. Però el mateix Delicado ens ho aclareix al mamotreto XXX, és una ‘morçilla’. La conclusió és simple, es tracta d’un botifarró, encara que en forma castellanitzada. De tota manera pensem que el tema dels accents és molt complicat, i per tant no estem segurs de com ho pronunciava Delicado. La paraula resulta invisible per alguns crítics literaris hispànics. Potser el que passa és que saben murcià, astur-lleonès, aragonès i molts altres idiomes (alguns d’ells morts) però no saben català.

Al XXIX tornem a trobar una família coneguda: me perdone, y sírvase d'estas mangas de velludo.

Al mamotreto XXXVII diu:  que se los huelan las bagasas.

Bagasa podria tenir un origen occità o català, però segons Coromines s’utilitzava més en català. Tot i que aquest insigne lingüista és de consulta freqüent per part d’Allaigre, diu aquest que la paraula és molt utilitzada en italià o en provençal. És a dir, malgrat que Delicado demostra estar en contacte amb el català, una vegada més per a alguns aquesta llengua no compta.

Al capítol XXXVIII hi ha un personatge que es diu Milio. Allaigre fa una llarga disquisició d’on pot venir aquest nom. No seré jo qui li discuteixi, però no podria ser que vingués simplement d’Emilio? Agafar el final del nom no és propi del sistema castellà però sí del català (ex. Quim, Cesc, Bet...). Creiem que el contacte amb el català que demostra Delicado possibilita aquesta solució.

Al mamotreto XLIX llegim: Miraldas cuáles van después de la Çeca y la Meca y la Val d'Andorra.

Encara que se’ns aclareix, per part dels estudiosos de la Lozana, que ‘andorra’ té connotacions sexuals, nosaltres veiem una altra vegada que no deixa de ser un calc de la dita catalana.

A l’últim mamotreto (LXVI) trobem: y mudaréme yo el nombre y diréme la Vellida.

També sobre aquesta última paraula fa Allaigre una gran disquisició. Nosaltres francament trobem més fàcil una relació amb ‘envellida’ o ‘embellida’ que no es distingeixen en la pronúncia. Donat que al final de l’obra la Lozana ja és gran, es juga amb els conceptes de vellesa i bellesa.

Hi ha molts altres catalanismes a la Lozana però són d’aquells perfectament integrats a la llengua castellana (alguns en desús) i que gairebé no notem ni que ho siguin. Vegem-ne alguns:

Acostar, alojar, anca, añorar, avanzar, baluarte, astimento, boga, bonete, bosque, bote, brocado, caja, calcina, capacete, carreta,carruaje, cofín, cojín, confite, convite, cordel, corso, cortesana, cotejar, credencia, dátil, encante, esclavo, festejar, forastero, golfo, gramalla, guante, lenguaje, linaje, loar, maestre, malvasía, manjar, mercader, motejar, nao, papel, perla, pichel, pincel, pólvora, premidera, pujar, romeaje, sala, sastre, semblante, sobrepujar, tamborín, tramontana, viaje, vinagre, visorrey.

S’hi podrien afegir moltes coses més però aquest és un simple treball de divulgació que pretén treure de l’anonimat un aspecte d’aquesta obra considerada pels crítics tan complexa: el de la presència d’elements lingüístics catalans.

Breu bibliografia:

Delicado, Francisco. La Lozana Andaluza. 2011, Madrid. Ediciones Cátedra. Letras Hispánicas. Edición de Claude Allaigre. Sexta edición.

Coromines, Joan y Pascual, José Antonio. Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico. 2012, Madrid. Editorial Gredos. Versión CD-ROM.

Diccionario de la Llengua Española de la Real Academia Española. 22a edición. Versión online.  http://www.rae.es/recursos/diccionarios/drae

Diccionari català-valencià-balear. Editorial Moll. Versió online. http://dcvb.iecat.net/

Delicado, Francisco. Retrato de la Lozana Andaluza.  1528, Venecia, publicación original. 2003, Alicante. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Reproducción digital de la edición facsímil de Antonio Pérez Gómez. 1950, Valencia. Tipografía Moderna.
http://www.cervantesvirtual.com/obra/retrato-de-la-lozana-andaluza--0/

La mateixa obra en tipografia actual:

http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/la-lozana-andaluza--0/html/

Prat Sabater, Marta. PRÉSTAMOS DEL CATALÁN EN EL LÉXICO ESPAÑOL. Tesis doctoral dirigida por la Dra. Gloria Clavería Nadal. 2003, Bellaterra. Seminario de Filología e Informática. Departamento de Filología Española. Facultad de Letras. Universidad Autónoma de Barcelona.

http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/4864/mps1de1.pdf?sequence=1

PREPOSICIONS SEGUIDES DE VERBS

Normalment les preposicions van seguides de noms, o per parlar amb propietat gramatical per sintagmes nominals. Per ex. He’s good at mathematics - És bo per a les matemàtiques. La preposició AT va seguida d’un sintagma nominal ‘mathematics’, que en aquest cas és un substantiu.

Però les preposicions poden anar seguides per sintagmes verbals. En aquest cas, el verb, en anglès,  va sempre en gerundi. Per ex. He is good at teaching mathematics. És bo per ensenyar matemàtiques. Veiem que en català s’utilitza un infinitiu, així que no es pot fer una traducció literal.

Veiem altres exemples amb diferents preposicions. They are interested in buying the house. Estan interessats a comprar la casa. She insisted on finding a solution. Va insistir a trobar una solució. We are afraid of losing the match. Tenim por de perdre el partit.

I què passa amb la preposició TO. Anem a pams. TO pot fer dues funcions. Una la de preposició. En aquest cas segueix la norma general i va seguida de gerundi. Per ex: They got used to having lunch at 12 o’clock. Es van acostumar a dinar a les 12. We are looking forward to visiting you. Tenim il·lusió de visitar-vos.

Però TO també pot ser part integral de l’infinitiu, és a dir, el conjunt TO + forma bàsica del verb. Per ex: We want to go tomorrow. Volem anar-hi demà. We would like to see you now. Et voldríem veure ara. Aquí veiem que TO i el verb formen una sola unitat i no es poden separar en una anàlisi sintàctica.

Ara bé, com podem saber si TO és una preposició o part de l’infinitiu?

En una frase com ara:  They got used to having lunch at 12 o’clock. Es van acostumar a dinar a les 12, podríem dubtar si TO ha d’anar seguit de ‘having lunch’ o de ‘have lunch’. Podem fer la prova següent: intentem substituir ‘have(ing) lunch’ per un substantiu i si la frase té sentit, això demostra que TO és una preposició. En efecte podem dir: They got used to a lunch at 12 o’clock. Es van acostumar a un dinar a les 12.

Mentre que en el cas: I want to go tomorrow, Vull anar-hi demà, si substitueixo ‘go’ per un substantiu, la frase no té sentit. En tot cas el que podríem fer és substituir tot el conjunt ‘to go’ per un substantiu.

Així que, la conclusió és que si la preposició va seguida per un verb, en anglès sempre és un gerundi. És a dir la forma en –ing.

 

 

ROSTIR vs RÖSTI

ROSTIR – Coure (carn) sotmetent-la, en un ast, en un forn, etc., a un foc viu untada o ruixant-la amb greix.

El RÖSTI és una espècie de pastís cruixent de patates fregides. És un dels plats nacionals de la part de parla alemanya de Suïssa i es serveix com a acompanyament però si se li afegeix formatge, pernil o cansalada viada, pot ser un excel·lent plat principal.

Vam conèixer aquest plat en un viatge a Zürich i ens va cridar l’atenció el nom: RÖSTI.

Donats com som a les elucubracions lingüístiques, de seguida li vam veure una relació amb el nostre verb ROSTIR.

- Mira! Un catalanisme incrustat en l’alemany de Suïssa! Hahaha...

És clar que, tenint en compte que en francès és RÔTIR i en anglès TO ROAST, caldrà fer una investigació més profunda.

Doncs... sorpresa !!

El mot original és RAUSTJAN, del germànic fràncic i el vam incorporar al segle XIV. D’aquest mot provenen els actuals:

Alemany - rüsten

Anglès  - roast

Català   - rostir

Castellà - rustir

Francès - rôtir

Italià - arrostire

Així que, ja ho sabeu, un mot que sembla tan català com el verb ROSTIR i resulta que procedeix del germànic!

Amb això dels manlleus d’altres llengües no cal capficar-s’hi, només cal deixar passar uns quants segles i ja considerarem que són mots ben nostres.

Per cert, si voleu saber com es fa el RÖSTI cliqueu aquí:

http://totcuinant.blogspot.com.es/2014/09/rosti-amb-formatge.html

 

JONQUI

L'altre dia vaig tenir una sorpresa molt agradable:  vaig veure, en un diari, que escrivien JONQUI en comptes de ionqui com molta gent sol fer.

Efectivament, trobem JONQUI al Diccionari de la GEC i també al TERMCAT. Aquest mot designa el concepte de “drogoaddicte, especialment el que ho és per via intravenosa”. Se’ns aclareix que pertany al registre argòtic o sigui que és un mot emprat pel grup de gent que es relaciona amb aquest fet. El DIEC no el reconeix i recomana fer servir toxicòman o drogoaddicte, tots dos d’ús estàndard i més general.

La qüestió, però, és que aquest anglicisme està arrelant, especialment, en els mitjans de comunicació. Llavors, si el fem servir, cal conèixer-lo bé.

Aquest mot prové de l’anglès junkie o junky i la pronunciació de la consonant inicial és molt semblant a la de la nostra jota J en jove o just. Una altra cosa és la vocal escrita u que correspon a la [ᴧ] que és un so entre a i o.

En castellà han adaptat aquest mot com a yonqui perquè no tenen el so de la nostra jota i el de la Y grega és el que més se li assembla. Per altra banda, pel que fa a la vocal, s’han decidit per la o per tal de no confondre’s amb  el conegut anglicisme yanqui. Bé, és una solució possible.

Nosaltres no estem en contra de l’ús d’anglicismes, sempre i quan no ocupin el lloc d’un mot propi i enriqueixin la nostra llengua. No considerem que sigui necessari evitar-los o traduir-los i creiem que, sempre que sigui possible, hem de respectar el mot tal com és en la seva llengua original.

Ara bé, si en fem una adaptació, cal que ens regim per criteris de fonètica catalana. És totalment absurd copiar la versió castellana, més en aquest cas que en castellà s’ha hagut de fer un canvi substancial amb la Y per manca de la jota palatal [Ʒ] o [dƷ].

És conegut que la llengua castellana té menys fonemes que la catalana, començant per les 5 vocals enfront les nostres 8, seguint per la essa sonora o les consonants palatals i acabant per l’escassedat de consonants finals. Per aquest motiu, recomanem molt i molt una mirada pròpia en l’adaptació dels préstecs lingüístics.

GREIXAR I ENGREIXAR

L’altre dia, vaig sentir a la tele que “calia engreixar la maquinària”. I ho deia un dels presentadors del telenotícies. Probablement si hagués estat una persona del carrer, hauria fet servir l’expressió “engrassar la maquinària”

Però, a l’escola, ens han ensenyat que “engrassar” és un barbarisme, així que fem una traducció al nostre aire i ens queda “engreixar”, que ja no és castellanisme perquè és un mot que trobem al Diccionari de l’IEC.

Llàstima que “engreixar la maquinària” soni tan i tan malament a les orelles de qualsevol pagès de casa nostra. Segur que amb una rialleta sorneguera, diria: Home, s’engreixen els porcs però... la maquinària?

Doncs el pagès tindria tota la raó: a la maquinària se li posa greix perquè rutlli ben fina o sigui que direm “cal greixar la maquinària”.

I d’on prové tot aquest embolic? Si tenim els adjectius GRAS-GRASSA que són ben catalans, per què no podem tenir el verb ENGRASSAR?

Si mirem la definició de gras-grassa, veurem que diu: que conté greix, abundant en greix. O sigui que a la substància, l’anomenem GREIX i no GRASSA. Dit gramaticalment, existeixen els adjectius gras-grassa però no el nom grassa.

Exemples:

És una dona molt grassa. (correcte)

Aquest pernil té massa grassa. (incorrecte)

Així doncs, els verbs es formen a partir del nom GREIX i tenim GREIXAR i ENGREIXAR.

GREIXAR – Untar amb greix. – He greixat la bicicleta abans de sortir.

ENGREIXAR - Fer tornar gras. – Cal engreixar el bestiar abans de vendre’l.

ENGREIXAR-SE – Esdevenir gras un mateix. – M’he engreixat dos quilos aquestes vacances.

Nota: És veritat que més d'un diccionari dóna greixar com a sinònim d'engreixar. Ho sentim però no hi podem estar pas d'acord. La intuïció del parlant discrimina molt bé entre els dos significats. 

INDIRECT QUESTIONS

Per formular preguntes utilitzem les oracions interrogatives.  Generalment, fem servir oracions interrogatives directes però també podem fer preguntes indirectament i per construir-les utilitzem verbs com: preguntar, esbrinar, saber... etc.

Vegem-ho amb exemples:

Interrogatives  directes                                            Interrogatives indirectes

Qui ha vingut?                                                         Caldria esbrinar  qui ha vingut.

Quan anirem a la festa?                                           Ha preguntat quan anirem a la festa.

La Maria parla anglès?                                            Vol saber si la Maria parla anglès.

Vegem com ho diem en anglès:

Interrogatives  directes                                           Interrogatives indirectes

Who has come?                                                       You need to find out who has come.                        

When will we go to the party?                                He has asked when we will go to the party.

Does Mary speak English?                                     He wants to know if Mary speaks English.

No és la nostra intenció, en aquest article, parlar de l’estructura de les interrogatives en general perquè, en anglès, aquest és un punt gramatical molt complex i llarg d’explicar.

Però, en les interrogatives indirectes, hem observat un error freqüent, fins i tot en estudiants avançats.  Aquest és el punt que tractarem.

D’interrogatives indirectes n’hi ha dos tipus: information questions (la resposta dóna una informació) i normalment van introduïdes per un pronom o un adverbi interrogatiu (who, what, which, when, where, how) i yes-no questions (la resposta és sí o no) i normalment introduïdes per un verb auxiliar.

Exemple del primer tipus:

Em va preguntar quan vindria la meva cosina.                He asked me when my cousin would come.

Fixem-nos que en català el subjecte (la meva cosina) va darrera del verb (vindria). En canvi, en anglès, (my cousin) va davant del verb (would come).

Altres exemples:

Em va preguntar com ho havia sabut el Joan.                  She asked me how John had found it out.

Volia saber quina teoria tenia el meu amic.                     He wanted to know what theory my friend had.

En les indirectes del tipus  yes-no questions, en català podem posar el subjecte tant davant  com darrera del verb. En anglès no es pot triar: sempre va davant del verb.

Vol saber si la Maria parla anglès   o   Vol saber si parla anglès la Maria.

Però en anglès és sempre:

He wants to know if Mary speaks English.

Intentem evitar aquests petits errors que delaten una traducció literal.

DONCS... QUÈ ME’N DIUS?

Avui parlarem d’aquest DONCS que es fa servir per tot i per tot, com si no hi hagués altre nexe equivalent.

El nostre DONCS és el mateix que el francès DONC o l’italià DUNQUE i amb ells coincideix en tres significats: conseqüència, conclusió i continuïtat.

Fr. - Dans cette école, ils enseignent deux langues, les enfants sont donc bilingues.

It. - In questa scuola insegnano due lingue, i bambini sono dunque bilingui.

Cat. - En aquesta escola s’ensenyen dues llengües, els nens són doncs bilingües.

També coincideix amb el castellà PUES però cal tenir en compte que aquest nexe també té significat de causa, mentre que el català DONCS no serveix per a expressar causa. Si l’utilitzem per a aquest significat, estem fem un castellanisme.

Ho explicarem millor amb uns exemples.

Conseqüència:

          - Plou, doncs no anirem a la platja. (per tant, en conseqüència... etc)

          - Llueve, pues no iremos a la playa. (por lo tanto, por consiguiente... etc.)

Continuïtat:

          - Doncs, com et deia, ahir vam anar a cala Teresa i....        

          - Pues, como te decía, ayer fuimos a casa de Teresa y...

Conclusió:

          - Així doncs, amb aquesta intervenció es tanca l’acte.

          - Así pues, con esta intervención se cierra el acto.

Causa:

          - No anirem a la platja perquè plou. (ja que, a causa de la pluja...)

          - No iremos a la playa pues llueve. (porque, ya que, a causa de la lluvia)

En aquest cas, en castellà també es pot fer servir PUES però en català NO es pot fer servir DONCS.

Com que la llengua catalana conviu estretament amb la llengua castellana en el mateix territori, és freqüent que hi hagi influències mútues. Per altra banda, la persona que té el castellà com a primera llengua veu l’equivalència PUES-DONCS i l’aplica per tot.

Cal estar atent a aquestes interferències i s’ha d’evitar adoptar estructures impròpies.

Resumint: per saber si un DONCS és correcte o no, mireu de canviar-lo pels connectors per tant  i  perquè. Si hi escau el primer, el DONCS és correcte, si hi escau el segon no.

I un últim comentari, ara respecte a la pronúncia de DONCS: la -c- no ha de sonar!  

Segons Joan Coromines, hi ha documents del 1308 en què apareix escrit DONS, cosa que vol dir que ja no es pronunciava la -c- . Per tant, fer-ho avui dia és una ultracorrecció motivada pel coneixement del mot escrit i acaba sent una pronúncia artificiosa. La vocal és una O oberta en quasi tot el domini català. A les Illes es pronuncia IDÒ (i doncs).