dimarts, 31 de març del 2015

PELS PÈLS

No és el mateix parlar de pèls que parlar de cabells. Els catalans ens rentem els cabells i ens afaitem els pèls de la barba o de l’aixella.

Tenim els cabells rossos, castanys, negres o blancs. Els portem curts o llargs, pentinats o esbullats, llisos o arrissats.
A vegades, ens ho agafem tot pels cabells. Altres, fins i tot se’ns ericen els cabells. Les penes ens fan sortir cabells blancs i els ensurts ens deixen amb els cabells de punta. Quan estem farts d’un tema és que n’estem fins a la punta dels cabells i quan estem desesperats ens estirem dels cabells.
Ara bé, quan volem que ens expliquin una cosa amb tot detall demanem pèls i senyals. Si ens ve de poc, és que ens ve pels pèls. Si parlem clar i català, és que no tenim pèls a la llengua. Si som dels que sempre posen defectes és que trobem pèls en tot. I a vegades som més babaus que els pèls del cul.
Fixeu-vos que sempre parlem en plural: cabells i pèls. No diem pas: me’n vaig a rentar el cabell o el pèl. I no ho fem perquè seria ben difícil rentar un sol pèl o un sol cabell i no la resta.
Sí que parlem en singular quan, en sentit literal, trobem un pèl o un cabell a la sopa o, en sentit metafòric, ens va d’un pèl o cerquem tres pèls al gat. També és ben nostre allò d’on hi ha pèl hi ha alegria. I si anem a pèl és que anem ben despullats però si una cosa hi va a pèl és que hi encaixa perfectament.
Potser convindria que paréssim una mica l’orella a la parla dels nostres avis i, si ens hi fixéssim, ens adonaríem que potser fan castellanismes flagrants com bussón però quasi segur que encerten perfectament l’ús del singular o del plural dels mots esmentats.

Aquest tipus d’error també es fa en altres mots:
Paraigua, parabrisa, parafang, parafum, paraneu, para-sol i paravent s’han de dir en singular perquè es tracta d’elements que no es poden comptar: aigua, brisa, fang, fum, neu, sol i vent. Només utilitzarem el plural si ens referim a 2 o més unitats. Ex: el meu cotxe té dos parabrises, el parabrisa del davant i el parabrisa del darrera.
En canvi, paraallaus, paracaigudes, parallamps i para-xocs són mots en plural perquè serveixen per parar elements comptables i no en paren només un: allaus, caigudes, llamps i xocs.
Ho teniu clar? Així, si plou, agafeu el paraigua per parar l’aigua que cau del cel. I si viviu en una casa aïllada feu-vos-hi instal·lar un parallamps que pari tots els llamps que puguin caure en aquell indret.
Un petit comentari afegit: para-sol i para-xocs porten guionet per tal que no es deformi la pronúncia de la –s- i de la –x-.

Per últim volíem comentar allò dels Nadals... Què són els Nadals? Quants Nadals? De què o de qui parlem: de la festa de Nadal o dels germans de la família Nadal. Cada any, al desembre, hi ha la festa de Nadal: una cada any i només una. Així doncs direm: Feliç Nadal!  o Bon Nadal!
A més, no li posarem pas l’article davant perquè és el nom d’una festa sagrada i l’article només el posem davant de noms propis als quals donem un tracte familiar (el Pep o la Conxita) però no el Beethoven ni tampoc el Nadal !! Per la mateixa raó, la cançó diu: Per Nadal posarem el porc en sal... i no diu pas Pel Nadal posarem...
Únicament, en el cas que ens referim a diverses festes de Nadal en parlarem en plural. Ex: Ja van tres Nadals que no els celebro perquè sóc de viatge a l’estranger i el mateix em passa per Setmana Santa. 

Bé, com que ja s’ha acabat l’hivern, arriba el moment de posar-se els pantalons texans i anar a passejar per la muntanya. Cal aprofitar el bon temps abans que arribi la calor.

I res més per avui.  Ja sabem que sou molt perspicaços i us heu adonat dels dos últims exemples, tot i que no els hàgim comentat.

dilluns, 16 de març del 2015

ARE YOU WAITING FOR THE BUS?

L’altre dia ens vam trobar a la parada de l’autobús un anglès amic nostre i ens va preguntar: Fa molt que espereu per l’autobús? Ens va fer gràcia aquesta frase. Tot i que parla força bé la nostra llengua fa alguns errors propis de la traducció literal. Veiem quin és el problema.

En la majoria de les frases que construïm, l’acció verbal recau directament sobre un complement.
Quan no és necessari posar una preposició entre el verb i el seu complement, diem que es tracta de verbs transitius.
Quan, obligatòriament, davant del complement s’hi ha de posar una preposició que ve determinada pel propi verb, llavors parlem de verbs preposicionals.

We bought a house last week. Vam comprar una casa la setmana passada.
Aquest és un exemple de verb transitiu.
He invested in real estate. Va invertir en propietat immobiliària.
Aquest és un exemple de verb preposicional.

Quan comparem els verbs en català i en anglès, ens trobem amb cinc possibilitats:

1.       Verb català sense preposició i verb anglès sense preposició. Aquí podríem posar com a exemple una gran quantitat de verbs transitius en els dos idiomes.

2.       Verbs transitius en català i preposicionals en anglès. Alguns de molt comuns:
           Look at the child! Mira el nen!
           I have to look for the key. He de buscar la clau.
           Listen to what I’m saying! Escolta el que dic!
           I’m waiting for the bus. Estic esperant l’autobús.
           Who asks for the check? Qui demana el compte?

     3.   Verbs transitius en anglès i preposicionals en català.
           I married my wife when I was 20. 
           Vaig casar-me amb la meva dona quan tenia 20 anys.
He repented his sins. Es penedeix dels seus pecats.
           We’ll meet them this evening. Ens trobarem amb ells aquest vespre.
           He divorced her last year. Es va divorciar d’ella any passat.

     4.    Vebs preposicionals en tots dos idiomes amb preposició equivalent.
             She’s interested in everything. Està interessada en tot.
             They are afraid of everything. Tenen por de tot.
             This is made of wood. Està fet de fusta.
             Get rid of him as soon as you can. Lliura’t d’ell tant aviat com puguis.

     5.    Verbs preposicionals en tots dos idiomes amb preposició diferent.
            Don’t count on me! No comptis amb mi.
 You have to concentrate (focus) on your work. T’has de concentrar en el teu
 treball.
            It all depends on you. Tot depèn de tu.
            What are you talking about? De què parles?
            He plays for Barcelona. Juga al Barça.

És evident que el nombre d’exemples es podria multiplicar. Només hem volgut fer que el lector sigui conscient del problema i vegi alguns dels exemples més freqüents.


dissabte, 21 de febrer del 2015

PER QUÈ NO CALLES?

Segur que tots coneixeu aquesta frase. Bé, ja sabeu que va ser dita en castellà: ¿por qué no te callas? Però fixeu-vos que en català no hi hem posat el pronom feble, perquè resultaria una construcció incorrecta en la nostra llengua. Així mateix quan donem l’ordre de callar, hem de dir simplement: Calla! Que equival al castellà: Cállate!

Hi ha uns quants verbs que en castellà es poden conjugar amb pronom i en català no. Aquest és el punt que comentarem en aquest article.

SORTIR
El tren se ha salido de la vía o també es pot dir El tren ha salido de la vía.
En català però només és correcte dir: El tren ha sortit de la via. Si dieu: El tren s’ha sortit de la via, esteu fent un calc de l’estructura castellana.
Amb el mateix verb us donaré un altre exemple que es fa servir molt col·loquialment: Avui Messi està que se surt. Expressió incorrecta. En català, aquest verb no té aquest significat i per tant, haurem de dir que està pletòric, fantàstic... etc.
En canvi, tenim el verb SORTIR-SE’N que equival a TENIR ÈXIT, per exemple: Se n’ha sortit prou bé!

Altres verbs que no són pronominals:

PUJAR/BAIXAR
Incorrecte: Es va pujar a la moto. Es va baixar de la moto. (se subió – se bajó)
Correcte: Va pujar a la moto. Va baixar de la moto.

CAURE
Incorrecte: Es va caure del llit. (se cayó)
Correcte: Va caure del llit.

MARXAR
Incorrecte: Ja s’ha marxat l’Helena? (ya se marchó)
Correcte. Ja ha marxat l’Helena.

PASSAR
Incorrecte: El perill ja s’ha passat. Encara no se m’ha passat el disgust. Ni se’m va passar pel cap.
Correcte: El perill ja ha passat. Encara no m’ha passat el disgust. Ni em va passar pel cap.
Només fem servir el verb PASSAR-SE quan té el significat de traspassar el límit (real o metafòric). Exemples: Aquesta fruita s’ha passat. Aquell amic teu s’ha passat molt. En Lluís s’ha passat de bàndol.

Per últim comentarem el verb RIURE
Incorrecte – En aquella festa tothom es reia.  (...todo el mundo se reía)
Correcte – En aquella festa tothom reia.

Ara bé també fem servir el verb RIURE’S de... que equival a BURLAR-SE de...
En aquella festa, tothom es reia d’en Martí. (...todo el mundo se reía de Martín).
Tothom se’n reia. (Todo el mundo se reía de él).

Com sempre, esperem que us siguin útils aquestes petites reflexions !!


dilluns, 2 de febrer del 2015

ARE YOU BORING OR ARE YOU BORED ?

 
 
Avui volem comentar l’ús del participi passat i el participi present en anglès i la seva correspondència en català, observant algunes diferències.

El primer que ens cal remarcar és que allò que en les gramàtiques angleses és anomenat Participi Present en les catalanes correspon al Gerundi. I, generalment, en tots dos idiomes representa una acció que s’està realitzant:
He’s eating. Està menjant.
El Participi Passat anglès correspon al Participi del català i expressa una acció ja acabada:
She has eaten. Ha menjat.
Ja és sabut que els nostres Participi i Gerundi poden actuar també com a adjectius. En anglès els dos Participis també realitzen aquesta funció.
El Participi Present o Gerundi, semànticament, pot representar l’origen (per part d’una persona o una cosa) d’allò que expressa el verb:
They are interesting. Són interessants (persones o coses).
El Participi Passat, en canvi, representa el resultat de l’acció del verb:
They are interested in it. Ells estan interessats en allò (només persones). En català, la frase quedaria més natural així: Hi estan interessats.
Com hem vist, fins ara hi ha correspondència entre els participis en anglès i en català. Però no sempre és així.
Hi ha alguns casos excepcionals que cal tenir en compte. Vegem uns exemples en què al Participi Present anglès (formes en –ing) no li correspon el Gerundi català sinó el Participi (formes –at –it –ut):
Alguns casos molt freqüents en la parla quotidiana són els que estan relacionats amb les posicions corporals.
They are sitting on the sofa. Estan asseguts al sofà.
She’s lying (down) on the sand. Està estirada a la sorra.
He’s standing at the window. Està dret al costat de la finestra. Aquí no tenim verb per traduir  literalment “standing”, potser el més aproximat seria dir: Està plantat al costat de la finestra.
He’s squatting. Està a la gatzoneta (tampoc tenim verb). A la gatzoneta: amb les cames arronsades de manera que les natges toquen els talons.
She’s crouching. Està ajupida.
They are kneeling in front of the altar. Estan agenollats davant l’altar.
They are hugging. Estan abraçats.

Altres exemples de tipus diferent:
The picture is hanging on the wall. El quadre està penjat a la paret.
He’s leaning out of the window. Està abocat a la finestra.
They are hiding (or hidden) in the room. Estan amagats a l’habitació.
They are freezing. Estan congelats.
The film was quite boring. El film era bastant avorrit.
He’s an amusing man. És un home divertit (en italià diuen “divertente”).
The book is very entertaining. El llibre és molt entretingut.

En aquests tres últims exemples veiem que, a diferència de l’anglès, en català s’utilitza el Participi tant per a l’acció origen com per al receptor.
Someone or something is boring but only someone is bored. Algú o alguna cosa és avorrit però solament una persona està avorrida.
Així doncs, nosaltres, en aquests exemples, no distingim l’origen de l’acció o el receptor utilitzant el gerundi o el participi sinó canviant el verb ser per estar. Com hem vist més amunt, en altres casos (interessant, interessat) fem les dues coses. Canviem el verb (ser o estar) i el gerundi o participi. És interessant. Està interessat.

 

dijous, 8 de gener del 2015

ACONSEGUIR, ENCERTAR I MOBLAR

Hem posat aquests tres verbs com a exemple de formes que, a vegades, es fan malament per influència del castellà. És, com ja hem dit sovint, el preu que paguem per tenir dues llengües en convivència íntima. Alguns cops detectem els castellanismes perquè són més que evidents, com per exemple atrassar en lloc d’endarrerir, altres és més difícil veure l’error.

ACONSEGUIR – amb el prefix  a-  és l’única forma correcta en català, sense a- és castellanisme.
ENCERTAR – amb el prefix  en-  és l’única forma correcta en català, amb prefix a- és castellanisme.
MOBLAR – sense prefix és l’única forma correcta en català, amb prefix a- és castellanisme.
Els prefixos són afixos que es col·loquen davant de la paraula, és a dir, partícules que s'afegeixen a un lexema per formar derivats. La derivació és un fenomen molt ric per crear paraules noves i està present en tots els estadis evolutius de l'idioma. Són menys freqüents que els sufixos, tant al català com entre les diverses llengües.
Molts dels prefixos que s'usen en català vénen d'una preposició o d'un adverbi llatí. La majoria no canvia la categoria gramatical de la paraula, només en modifica el significat, per exemple: fer - desfer, on des- significa "el contrari".
El prefix A- prové de la preposició a i serveix per formar verbs a partir d’adjectius, noms i adverbis. Exemples: abaixar (baix-adj), acostumar (costum-nom), allunyar (lluny-adv).

El prefix EN- prové de la preposició en, actua com el prefix a- i expressa posar o convertir. Exemples: empobrir (pobre-adj), enllustrar (llustre-nom), endinsar (dins-adv).
Tant un prefix com l’altre poden tenir altres funcions i significats que no vénen al cas pel que volem concretar en aquest article. També podreu constatar que tots dos prefixos poden generar canvis ortogràfics segons la consonant que els segueix, aspecte aquest que tampoc és objectiu nostre comentar ara.
La llengua castellana, com totes les llengües romàniques, també se serveix d’aquests prefixos per a la formació de verbs. Ara bé, no hi ha un criteri lingüístic específic per usar a- o en- o sense prefix. Sembla que cada llengua, al llarg de la seva història, ha anat configurant els mots segons els usos populars. Així trobem que a vegades el català coincideix amb altres llengües i a vegades no.

Exemples:
Català                 Castellà               Francès              Italià
afavorir              favorecer             favoriser             favorire
entapissar         tapizar                 tapisser              tappezzare
endevinar          adivinar               deviner               indovinare
empestar           apestar                empester            appestare
moblar               amoblar               meubler              ammobiliare
turmentar          atormentar          tourmenter          tormentare
En un moment determinat, totes les llengües han necessitat fixar unes formes considerades correctes per a l’ús, sobretot, de la llengua escrita. Actualment, ens valem del diccionari de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) per saber si una forma és acceptada com a correcta. El primer que va fer una depuració del nostre lèxic, fent una tria entre totes les formes usades popularment, va ser el gran Pompeu Fabra, Mestre Fabra per als amants de la llengua. En les seves “Converses filològiques”, ja remarca la dificultat que troba en els usos dels prefixos a- i en- i aplica tres criteris per fer-ne la selecció: a) la forma més general en el dialecte del català central, b) la preferida per la llengua literària i c) ocasionalment, la més antiga.
L’IEC parteix de Fabra essent, en alguns casos, més purista que ell mateix. Sigui com sigui, heu de tenir en compte els punts següents:
1 – Un bon nombre de verbs existeixen amb prefix i sense amb diferència de significat: allistar (posar algú en una llista) i llistar (fer una llista), aclamar (acollir amb aclamacions) i clamar (demanar a crits alguna cosa).
2 – A vegades són admeses dues formes amb el mateix significat, essent una la principal i l’altra la secundària: aprofundir (principal) i profunditzar (secundària).
3 – Hi ha alguns verbs, però, que només tenen acceptada una sola forma i no coincideix amb la forma castellana.
Amb prefix:
aconseguir, acontentar, afavorir, afusellar, alliberar, anivellar, assaborir, assecar
entapissar, envernissar, esborrar

Amb canvi de prefix:

endarrerir, encertar, encunyar, endevinar, emmurallar, empestar, esgotar, esmorteir

Sense prefix:

bombar, bufetejar, condicionar, metrallar, minorar, moblar, terroritzar, travessar, turmentar
Sentim no poder donar-vos altra solució per saber si una forma és correcta o no que la de consultar el diccionari. Per sort, en moltíssimes paraules hi ha coincidència en les dues llengües que més fem servir i, per tant, s’esvaeix la possibilitat d’error.



dimecres, 17 de desembre del 2014

ARE YOU RIGHT OR LEFT-HANDED?

Ens tornem a trobar amb una estructura anglesa bastant curiosa que traduïda literalment dóna un resultat bastant ridícul.

Comencem amb alguns exemples:


The man has one eye. He’s a one-eyed man.
L’home té un sol ull. És borni.

He is right-handed (left-handed).
És dretà (esquerrà).

He’s quite pig-headed and thinks he’s always right.
És molt tossut i es pensa que sempre té raó.

En aquests exemples veiem que construïm una expressió amb el nom d’una part  del cos (eye, hand, head), aquest nom el convertim en verb i fem servir el participi d’aquest verb (eyed, handed, headed). El substantiu que representa aquesta part del cos, no se sol verbalitzar, si més no amb el significat que ens ocupa. El sentit pot ser directe (primers dos exemples) o figurat (tercer exemple).

Ja hem comentat que qualsevol intent de traduir aquestes expressions literalment donarà un resultat ridícul, per exemple: one-eyed seria un ullat o bé pig-headed donaria cap de porc.

Així que la traducció s’haurà de fer amb una paraula específica, generalment un adjectiu (dretà, esquerrà, miop, borni, guenyo) o bé amb un sintagma preposicional introduït normalment per la preposició de, (de bon cor, de màniga llarga). En alguns casos, també podem disposar d’adjectius que derivin del nom, (caparrut per tossut).

Altres exemples:

She had always been a good-hearted mother.
Sempre havia sigut una mare generosa (de bon cor).

You don’t know with cross-eyed people whether they look where they are going or they go where they are looking.
No se sap amb els guenyos si miren on van o van on miren, (acudit típic anglès).

La construcció es pot fer servir també amb paraules que no són parts del cos:

A long-sleeved jacket.
Una jaqueta de màniga llarga.

Short-lived news.
Notícies de curta vida (passatgera).

I’m short-sighted (long-sighted) and have to wear glasses.
Sóc miop (hipermetrop) i haig de portar ulleres.

She likes high-heeled shoes.
Li agraden les sabates de taló alt.

A ball-shaped object.
Un objecte en forma de pilota.

Els exemples es poden multiplicar i es poden trobar en molts camps semàntics.
Ens ha semblat oportú comentar-ho perquè, en els llibres d’aprenentatge de la llengua anglesa,  no se solen trobar gaires descripcions referides a aquestes expressions.
Com sempre, desitgem que aquestes línies us siguin d'utilitat.

 

 

 

dimarts, 2 de desembre del 2014

VADOR o SALVA ?

Abans era absolutament obligatori posar-li un nom del santoral a una criatura acabada de néixer. Teníem una amiga que volia posar-li Liana a la seva filleta i va haver de demostrar amb documentació que era el nom d’una santa de no sé quin país iberoamericà. Liana, però, és l’hipocorístic de Liliana.

Avui dia, podem posar qualsevol nom al nostre nadó, tant si es troba al santoral com si no. Així ens trobem que molts pares enregistren el seu fill o filla amb el nom abreujat, tal com pensen anomenar-lo: BET, SOL, LINA, ONA, BIEL, CESC, QUIM, VADOR... són noms que, actualment, ja s’han fet un lloc en els documents oficials d’identitat.

L'hipocorístic és un nom que s'obté deformant el prenom (i alguna vegada també el cognom) i, tradicionalment, s’ha fet servir en els usos més informals, familiars o afectuosos.

Trobem hipocorístics de diversos tipus:
- per diminutiu: MARIONA (Maria) - CARMINA (Carme)
- per escurçament: TONI (Antoni) - TXELL (Meritxell)
- per combinació dels dos sistemes: FINA, FINETA (Josefina) – NASI, NASIET (Ignasi)
- amb modificacions: PEP (Josep) – JAN (Joan) - XÈNIA (Eugènia)

La forma d'escurçament tradicional en català és la que es fa per afèresi, és a dir, suprimint una o més síl·labes o sons inicials del mot, mentre que en castellà es fa per apòcope, és a dir, suprimint alguns sons finals del nom.

Així trobem que:
Assumpta / Assumpció – ASUN en castellà i SUMPTA / CIÓ en català
Isabel / Elisabet -  ISA / ELI en castellà  i BEL / BET en català
Salvador – SALVA en castellà i VADOR en català
Sebastià – SEBAS en castellà i TIÀ (Tian) en català

També es pot fer escurçament per síncope, és a dir, suprimint alguns sons del mig:
MALENA (Magdalena)
MARIBEL (Maria Isabel)
MAITE (Maria Teresa)

Com que, durant segles, l’obligació de posar els noms del santoral anava lligada a l’obligació de posar-los en castellà, trobem molts hipocorístics d’ús freqüent i popular en àmbits de parla catalana, que provenen del nom en castellà. Cal tenir en compte, però que la –o final és pronunciada –u en bona part del territori.

Cisco, Quico, (Francisco) – Cinto (Jacinto) – Mingo (Domingo) - Nando (Fernando) – Tino (Constatino, Faustino) - Zidro (Isidro).

Aquí teniu alguns hipocorístics que, de tant fer-los servir, potser ja no recordem de quin nom procedeixen:

Bel (Abel) - Biel (Gabriel)  - Bet (Elisabet) - Ciset (Narcís) - Gràcia (Engràcia) - Laia (Eulàlia) - Lari (Hilari) - Lina (Paulina, Carolina...) - Nina (Caterina) - Ona (Mariona, Maria) - Quel (Miquel) -  Sandre/Sandro (Alexandre) - Sebi (Eusebi) - Sol (Consol) - Tat (Nativitat/Felicitat) -  Tina (Agustina) - Tòfol (Cristòfor) - Tomeu (Bartomeu) - Ventura (Bonaventura) - Veva (Genoveva) - Xesca (Francesca).

Per últim, volem comentar que el nom de la nostra patrona, Montserrat, sovint queda reduït a Montse, que ara ja sabeu és un escurçament per apòcope, típic del castellà. Una prova d’això és que la pronúncia de la –e final no es fa amb vocal neutra sinó amb –e tancada. En català, hauria de ser RAT o RATETA, però el significat d’aquest hipocorístic no resulta agradable, però això no ha tingut èxit. Avui dia, algunes “Montserrats” es fan dir MUNTSA que, com a mínim, obeeix a la fonètica catalana.

Ja fa anys, freqüentàvem un restaurant de menjars casolans que es deia “Restaurant 1001”, sabeu com es deia el seu propietari ?