Fa poc hem tingut ocasió de conèixer
aquest país nòrdic espectacular tant pel que fa a la natura com també per la
seva riquesa i alt nivell de vida.
En l'actualitat és un dels països
més rics del món, amb les reserves per càpita més grans que qualsevol nació.
Noruega és el setè exportador de petroli més gran del món i la indústria
petroliera representa un quart del seu producte interior brut. També és el
segon exportador de marisc més gran del món després de la Xina. I arran de l'actual
crisi financera, els banquers han considerat que la corona noruega és una de
les monedes més sòlides del món.
Però no sempre va ser així. De fet,
fins mitjans segle passat era un dels països més pobres del món amb una economia
basada en la pesca i l’agricultura. Fins que a la dècada dels 60 van descobrir
petroli al Mar del Nord fet que, com hem dit, els va catapultar als primers
llocs de l’economia mundial.
La història de Noruega no és massa
brillant, per això els noruecs, històricament, no han tingut l’autoestima massa
elevada. Grosso modo, podríem parlar d’un passat víking amb grans gestes que
culmina amb la unió de diversos principats al s. XI. Aquesta independència els
durà només tres segles perquè del 1380 al 1814 forma part de la Corona de
Dinamarca i del 1814 al 1905 està sota les ordres de la Corona Sueca.
Així que aconsegueixen la
independència ja entrat el s.XX, o sigui, fa quatre dies. Llavors és quan
valoren el fet de ser noruecs i decideixen aprofitar l’ocasió de governar-se
sense traves per tal de bastir un estat modern i solidari que miri al futur.
Noruega, avui, té un model de
benestar escandinau amb assistència humanitària universal, educació superior
subvencionada i un sistema de seguretat social complet. Va ocupar la primera
posició en desenvolupament humà del 2001 al 2006 i també va ser catalogat com
el país més pacífic en l'Índex Global de Pau el 2007.
Un model a seguir.
Aquest petit resum històric ve a
tomb perquè per entendre la política lingüística que practiquen és
indispensable conèixer les arrels d’aquest gran poble.
A Noruega, existeixen dues formes
oficials de noruec escrit: bokmål [ˈbuːkˌmɔːl] (literalment: «llengua de llibre»,
«llengua literària») i nynorsk [ˈnyːˌnɔʂːk] (literalment: «nou noruec»).
El
Consell Lingüístic Noruec recomana l’ús dels termes «noruec bokmål» i «noruec
nynorsk».
El primer (a voltes conegut com a
danonoruec), és el fruit de la norueguització del danès tal com es parlava a
l'àrea d'Oslo al moment de la independència mentre que el segon està basat en
els dialectes tradicionals de l'oest del país, lliures d'influència danesa,
recopilats per Ivar Aasen. És per aquesta raó que la seva classificació és
complicada: el nynorsk pertany a la branca occidental de les llengües
germàniques (juntament amb les llengües insulars: feroès, islandès i l'antic
norn) mentre que el bokmål pertany a la branca oriental, com el danès i el
suec, amb els quals és intel·ligible (hom arriba a anomenar el noruec bokmål
com a danès pronunciat a la sueca).
No hi ha un estàndard oficial per al
noruec parlat, però el sociolecte de la classe urbana mitjana i alta de Noruega
oriental, sobre el que es basa el bokmål, és la forma que se sol ensenyar als
estudiants estrangers. Aquesta forma, dita standard østnorsk («noruec oriental
estàndard») pot considerar-se l’estàndard parlat de facto del bokmål.
La realitat és que més del 80% de la
població utilitza principalment el bokmål com a llengua escrita quotidiana, un 10 % el nynorsk
i la resta utilitza les dues. Tot i que el nynorsk té més recolzament entre la
població rural, avui dia, hi ha escriptors que el reivindiquen com a llengua
literària. Aquest fet té molt a veure amb allò que dèiem de la recuperació de
la pròpia autoestima.
I ara ve la part més important: cada
Consell Municipal pot decidir quina de les dues llengües fa servir en
l’educació infantil. Chapeau !! Més democràtic ja no pot ser el sistema.
I per acabar, el noruec és una de
les llengües de treball del Consell Nòrdic i segons la Convenció Lingüística
Nòrdica, els ciutadans de la resta de països nòrdics que parlin en noruec poden
fer servir la pròpia llengua davant òrgans oficials d’altres països nòrdics
sense haver de pagar despeses de traducció o d’interpretació. O sigui... igual
que ens passa a nosaltres...
No podem acabar aquest article sense
parlar del poble sami que habita al nord, unes 80.000 persones que tenen
llengua pròpia protegida per les lleis noruegues. És el que abans s’anomenava
Lapònia, terme actualment en desús per les connotacions pejoratives ja que
Lapp en suec significa pedaç.
Molta d’aquesta informació es pot
trobar fàcilment a internet. Nosaltres volem remarcar que el que ens ha
interessat més de tot això ha estat la política lingüística que s’aplica per
part del govern i que és reflectida en la seva Constitució: la protecció total
de les dues llengües noruegues i el reconeixement en pla d’igualtat
independentment del nombre de parlants de cada una d’elles.
I és que hi ha moltes maneres de
tractar la diversitat lingüística d’un país. La manera com ho fan a Noruega és
la més democràtica de totes. No té punt de comparació amb com és tractada la
llengua catalana a les lleis espanyoles vigents.
Evidentment, els noruecs saben que
la seva llengua no els serveix per obrir-se al món i per aquesta raó la majoria
de la població s’expressa fluidament en anglès, fet que no és casualitat sinó
fruit, una vegada més, d’una política lingüística concreta.
Quan van trobar petroli no tenien
tècnics qualificats per tirar endavant aquest sector econòmic i van haver
d’importar enginyers, físics, químics, etc... Però van aprendre’n la lliçó i
van preparar les noves generacions amb una política educativa que els va obrir
les portes de la tecnologia. Actualment, la majoria de quadres empresarials i
tècnics són noruecs.
Doncs això... a veure si n’aprenem
!!
