Aquest article és la
continuació d’un anterior en el qual exposàvem els nostres punts de partida
respecte aquest tema.
Avui analitzarem uns
quants mots estrangers d’ús general que s’han incorporat a la nostra llengua quotidiana.
Ens fixarem, especialment, en els mitjans de comunicació que, com ja hem dit
moltes vegades, haurien de ser exemple i pauta d’usos lingüístics.
Per una banda tenim els
anomenats manlleus, que són els mots estrangers plenament incorporats i acceptats
en el DIEC (Diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans). Algunes d’aquestes
paraules ja fa molt de temps que van
entrar al sistema i ho van fer malament, i ara, un cop arrelats, són difícils
de corregir.
Vegem-ne alguns
exemples.
CROISSANT. Nom adoptat
amb la mateixa grafia del francès però amb una pronúncia una mica absurda. A
vegades els catalans ens fem un embolic amb les esses sonores i sordes. Diem [cruzán]
amb essa sonora, així que no respectem la pronunciació francesa [cruassán] amb essa sorda. Per quin motiu? Diuen
que per tradició. En castellà, en canvi, respecten la pronúncia però no la
grafia ja que escriuen cruasán.
HOQUEI. Grafia adaptada del mot anglès hockey. Aquí la pronúncia que ens marca
la normativa no segueix el criteri de la tradició. La majoria de la gent diu
[hókej] amb la h aspirada com la de Sàhara, pronúncia bastant semblant a
l’anglesa [hòki]. Però la normativa diu que ha de ser un mot agut o sigui que
l’accent ha de recaure en la e i a més la hac ha de ser muda i, per arrodonir
el ridícul, la o serà u en el català oriental o sigui [ukèj] o bé [okéj].
Resultat: aquesta pronúncia només la respecten quatre lletraferits.
HANDBOL. Grafia adaptada
del mot anglès handball. Seguint el
criteri anterior ens aconsellen pronunciar [ambòl]. Però la gent diu [hámbol]
amb hac aspirada i l’accent a la primera síl·laba com en anglès.
No entenem la defensa
d’aquestes pronúncies. I la intuïció dels parlants les rebutja perquè les troba
artificioses.
BÉICON. Aquesta grafia
adaptada de l’anglès és la que es defensa en el portal ÉsaDir (Portal
Lingüístic de la Corporació Catalana dels Mitjans Audiovisuals) perquè és la
forma que més s’assembla a la pronúncia que han adoptat els parlants en general
[béjkon] tot i que nosaltres creiem que en català oriental hauríem de
pronunciar una vocal neutra en lloc de la o i ens aproximaríem encara més a
l’idioma original. El DIEC però continua apostant per bacó, mot rebutjat pel
parlant perquè li remet al significat de porc o marrà en sentit de molt brut.
També fem servir un munt
d’estrangerismes que encara no han entrat al diccionari normatiu tot i ser d’ús
molt habitual. Hi ha una part de població, especialment els joves, que naveguen
amb tota naturalitat per internet en llengua anglesa. Per tant estan
familiaritzats amb les pronúncies originals. No veiem per quin motiu no es
poden anar fent servir aquestes pronúncies parlant en català. Bé que ho fan els
italians !!
Per exemple:
CÀTERING. Grafia igual a
l’anglesa amb accent català. I ens preguntem: no podríem acostar-nos a la
pronúncia anglesa? [keítering] seria molt millor.
WI-FI. Per què no
pronunciar com l’anglès [waifai] ? Doncs és bastant general dir [wifi] i,
encara sort, perquè alguns diuen [bifi].
MOBILE WORLD CONGRESS. Si
ens fixem una mica en com ho pronuncien els estrangers que vénen aquí notarem
que és [móbail] i no [mobáil].
ZAIRE. Cada vegada que
sentim al telenotícies aquest nom pronunciat a la castellana ens preguntem: per
què? És un nom que ens ha arribat a través del francès Zaïre, pronunciat [zaír].
Així és com l’hauríem de pronunciar, no tenim cap problema en fer-ho ja que
tots els fonemes coincideixen amb fonemes catalans.
MUNIC. Pronunciada [muníc].
No trobem enlloc una explicació racional al per què la paraula és aguda i no
plana. L’original alemany, München, és plana. Copiem la pronunciació francesa?
Aquí potser ens convindria acostar-nos al castellà...
SOUL. Aquesta tipus de música
s’ha de pronunciar [soul] tal qual... no s’ha de reduir a [sul].
Rhythm-and-Blues. Sembla molt difícil però no ho és tant. Els
embolics que se senten fan riure i tot... [rídəmənblús] seria una bona
pronunciació.
Un exemple especialment
absurd és POLE POSITION. Quan es pronuncia tota l’expressió es fa bé [pòlpəzíshən].
Però quan se suprimeix la segona part es diu [póle], una pronúncia clarament
castellana. És a dir pole canvia de pronunciació segons
vagi amb position o no.
Com ja deveu haver
intuït no hi ha una norma clara en l’adaptació fonètica dels estrangerismes. La
tradició? La imitació del castellà? La deformació nostrada?
No podem estar d’acord
amb cap d’aquests criteris. Diem el que hem dit des del primer article d’aquest
blog: respecte i ciència !! Respecte per l’idioma original i criteris
científics a l’hora de fer l’adaptació.
No ens cansarem de
repetir-ho: en un món cada vegada més global i amb més contactes exteriors, la
llengua anglesa ha de ser una eina quotidiana en mans dels que tenen 40 o menys
anys. Una bona manera d’inculcar això és començar pronunciant els anglicismes a
l’anglesa, amb tota naturalitat.
Curiosament, quan imitem
altres llengües, ens creem problemes on no n’hi hauria d’haver cap. Vegem-ne un
exemple:
Les adreces
electròniques: nom@servidor.com. En anglès això és llegiria: nom at servidor
dot
com. Que vol dir que la persona és a (at) un servidor. El punt
es diu dot. En català podríem haver dit: nom a servidor punt com.
Igual que en anglès @ és at, en català seria a. La
representació és perfecta i el significat molt clar. Per què ens hem complicat
la vida amb arrova? Si no és per imitació del castellà, ja direu per què és.
Això sí... ho escrivim amb v baixa... així sembla més genuí...
Doncs estigueu tranquils
perquè la segona edició del DIEC ho beneeix:
Arrova: Pes equivalent a un quart de quintar o 26 lliures. En una
adreça electrònica, símbol que separa la signatura de l'usuari de l'ordinador
que l'hostatja (símbol, @).
