PREPOSICIONS SEGUIDES DE VERBS

Normalment les preposicions van seguides de noms, o per parlar amb propietat gramatical per sintagmes nominals. Per ex. He’s good at mathematics - És bo per a les matemàtiques. La preposició AT va seguida d’un sintagma nominal ‘mathematics’, que en aquest cas és un substantiu.

Però les preposicions poden anar seguides per sintagmes verbals. En aquest cas, el verb, en anglès,  va sempre en gerundi. Per ex. He is good at teaching mathematics. És bo per ensenyar matemàtiques. Veiem que en català s’utilitza un infinitiu, així que no es pot fer una traducció literal.

Veiem altres exemples amb diferents preposicions. They are interested in buying the house. Estan interessats a comprar la casa. She insisted on finding a solution. Va insistir a trobar una solució. We are afraid of losing the match. Tenim por de perdre el partit.

I què passa amb la preposició TO. Anem a pams. TO pot fer dues funcions. Una la de preposició. En aquest cas segueix la norma general i va seguida de gerundi. Per ex: They got used to having lunch at 12 o’clock. Es van acostumar a dinar a les 12. We are looking forward to visiting you. Tenim il·lusió de visitar-vos.

Però TO també pot ser part integral de l’infinitiu, és a dir, el conjunt TO + forma bàsica del verb. Per ex: We want to go tomorrow. Volem anar-hi demà. We would like to see you now. Et voldríem veure ara. Aquí veiem que TO i el verb formen una sola unitat i no es poden separar en una anàlisi sintàctica.

Ara bé, com podem saber si TO és una preposició o part de l’infinitiu?

En una frase com ara:  They got used to having lunch at 12 o’clock. Es van acostumar a dinar a les 12, podríem dubtar si TO ha d’anar seguit de ‘having lunch’ o de ‘have lunch’. Podem fer la prova següent: intentem substituir ‘have(ing) lunch’ per un substantiu i si la frase té sentit, això demostra que TO és una preposició. En efecte podem dir: They got used to a lunch at 12 o’clock. Es van acostumar a un dinar a les 12.

Mentre que en el cas: I want to go tomorrow, Vull anar-hi demà, si substitueixo ‘go’ per un substantiu, la frase no té sentit. En tot cas el que podríem fer és substituir tot el conjunt ‘to go’ per un substantiu.

Així que, la conclusió és que si la preposició va seguida per un verb, en anglès sempre és un gerundi. És a dir la forma en –ing.

 

 

ROSTIR vs RÖSTI

ROSTIR – Coure (carn) sotmetent-la, en un ast, en un forn, etc., a un foc viu untada o ruixant-la amb greix.

El RÖSTI és una espècie de pastís cruixent de patates fregides. És un dels plats nacionals de la part de parla alemanya de Suïssa i es serveix com a acompanyament però si se li afegeix formatge, pernil o cansalada viada, pot ser un excel·lent plat principal.

Vam conèixer aquest plat en un viatge a Zürich i ens va cridar l’atenció el nom: RÖSTI.

Donats com som a les elucubracions lingüístiques, de seguida li vam veure una relació amb el nostre verb ROSTIR.

- Mira! Un catalanisme incrustat en l’alemany de Suïssa! Hahaha...

És clar que, tenint en compte que en francès és RÔTIR i en anglès TO ROAST, caldrà fer una investigació més profunda.

Doncs... sorpresa !!

El mot original és RAUSTJAN, del germànic fràncic i el vam incorporar al segle XIV. D’aquest mot provenen els actuals:

Alemany - rüsten

Anglès  - roast

Català   - rostir

Castellà - rustir

Francès - rôtir

Italià - arrostire

Així que, ja ho sabeu, un mot que sembla tan català com el verb ROSTIR i resulta que procedeix del germànic!

Amb això dels manlleus d’altres llengües no cal capficar-s’hi, només cal deixar passar uns quants segles i ja considerarem que són mots ben nostres.

Per cert, si voleu saber com es fa el RÖSTI cliqueu aquí:

http://totcuinant.blogspot.com.es/2014/09/rosti-amb-formatge.html

 

JONQUI

L'altre dia vaig tenir una sorpresa molt agradable:  vaig veure, en un diari, que escrivien JONQUI en comptes de ionqui com molta gent sol fer.

Efectivament, trobem JONQUI al Diccionari de la GEC i també al TERMCAT. Aquest mot designa el concepte de “drogoaddicte, especialment el que ho és per via intravenosa”. Se’ns aclareix que pertany al registre argòtic o sigui que és un mot emprat pel grup de gent que es relaciona amb aquest fet. El DIEC no el reconeix i recomana fer servir toxicòman o drogoaddicte, tots dos d’ús estàndard i més general.

La qüestió, però, és que aquest anglicisme està arrelant, especialment, en els mitjans de comunicació. Llavors, si el fem servir, cal conèixer-lo bé.

Aquest mot prové de l’anglès junkie o junky i la pronunciació de la consonant inicial és molt semblant a la de la nostra jota J en jove o just. Una altra cosa és la vocal escrita u que correspon a la [ᴧ] que és un so entre a i o.

En castellà han adaptat aquest mot com a yonqui perquè no tenen el so de la nostra jota i el de la Y grega és el que més se li assembla. Per altra banda, pel que fa a la vocal, s’han decidit per la o per tal de no confondre’s amb  el conegut anglicisme yanqui. Bé, és una solució possible.

Nosaltres no estem en contra de l’ús d’anglicismes, sempre i quan no ocupin el lloc d’un mot propi i enriqueixin la nostra llengua. No considerem que sigui necessari evitar-los o traduir-los i creiem que, sempre que sigui possible, hem de respectar el mot tal com és en la seva llengua original.

Ara bé, si en fem una adaptació, cal que ens regim per criteris de fonètica catalana. És totalment absurd copiar la versió castellana, més en aquest cas que en castellà s’ha hagut de fer un canvi substancial amb la Y per manca de la jota palatal [Ʒ] o [dƷ].

És conegut que la llengua castellana té menys fonemes que la catalana, començant per les 5 vocals enfront les nostres 8, seguint per la essa sonora o les consonants palatals i acabant per l’escassedat de consonants finals. Per aquest motiu, recomanem molt i molt una mirada pròpia en l’adaptació dels préstecs lingüístics.