dilluns, 10 d’octubre del 2016

LA POLÈMICA PELS DIACRÍTICS

Fa poc, el ple de l’Institut d’Estudis Catalans va ratificar la nova “Gramàtica de la llengua catalana”, la primera gramàtica institucional de l’IEC que, com a tal, té caràcter normatiu. Aquesta revisió de la normativa gramatical respon als canvis de la llengua,  ja que fins ara l’obra de referència encara era la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra del 1918.

Les llengües sense complexos i que tenen una vida assegurada solen fer canvis normatius cada 20 o 25 anys, així que a la nostra potser ja li tocava !

Però no tothom ho ha vist d’aquesta manera i s’ha muntat una polèmica completament estèril, a parer nostre, al voltant d’un dels punts més poc discutibles d’aquesta prudent reforma: els accents diacrítics.

A través de Facebook, jo mateixa he participat en aquesta discussió i els arguments que m’han donat en defensa dels accents diacrítics han estat d’allò més simples: que han costat molt d’aprendre per ara abandonar-los, que no sabrem com pronunciar les paraules, que s’empobrirà la nostra llengua, que ens estem castellanitzant, que es simplifica per mandra, que Llull i Fabra s’escandalitzarien...  Com podeu comprovar, quasi tots són arguments de base sentimental no lingüística i científica.

Anem a pams.

Els accents pertanyen a l’ortografia que no és més que la manera de representar gràficament una llengua en un moment històric determinat. No escrivia igual Llull al s. XIII que Fabra al s. XX, evidentment.

La reforma ortogràfica de Mestre Fabra, en el seu moment, va tenir detractors furibunds potser amb la mateixa mentalitat  dels que ara la defensen. I va haver de renunciar a moltes de les seves propostes, com per exemple la supressió de la hac. El canvi de la y grega per la i llatina va fer que s’organitzessin dos bàndols, el dels detractors i el dels defensors. Per aconseguir unificar la grafia del s. XIX va transigir en alguns punts però mai no va renegar de les seves propostes inicials.

Mestre Fabra es basà en tres criteris a l’hora de normativitzar la nostra ortografia: el fonètic, l’etimològic i la tradició. S’ajustà tant com pogué al primer criteri, claudicà en alguns moments pel segon (la h) tot i que l’eliminà a mig i a final de mot i i respectà pocs casos per tradició, per exemple la h final en els cognoms Llach, March, etc...

Coneixedor de la majoria de llengües romàniques, va tenir en compte les solucions que havien trobat en les seves unificacions ortogràfiques. Per últim, sempre amb la idea d’englobar totes les variants territorials, va tenir en compte els dialectes, per exemple els plurals en –es per respecte a la pronúncia del català occidental.

Mestre Fabra deixà menys de 50 accents diacrítics que, al llarg dels anys, han crescut com a bolets fins arribar a més de 150 !! Quan ell mateix dubtava de mantenir-ne cap. Hi havia parelles de mots que portaven accent tots dos: vénen ( de venir) i vènen (de vendre) i les Normes de Fabra en van treure un. Hi havia i hi ha moltes parelles de mots que no porten accent cap dels dos i mai no l’hem trobat a faltar, pot (verb) i pot (nom). Per exemple en la frase: sol anar sol a prendre el sol estirat al sòl de la terrassa, només l'últim nom porta accent diacrític, això vol dir que els altres no sabem com els hem de pronunciar, si amb o oberta o amb o tancada? 

De debò que no sabrem com pronunciar els mots si no porten el seu diacrític corresponent?  Hi ha molt poca base científica per defensar això.

Els nens aprenen a parlar abans que a escriure i pronuncien els mots com ho fan els seus pares i mestres que, quan eren petits, van aprendre’ls oralment dels seus pares i mestres... Si escrivim raïm sense dièresi, ho pronunciarem amb la a tònica ? Ben segur que no. Els meus alumnes, si coneixen la paraula, la pronuncien bé tant si porta dièresi com si no.

L’estructura d’una llengua la forma la fonètica, la morfologia i la sintaxi, allò que en diem gramàtica, tant si la tenim descrita en un manual com si no (llengües tribals sense gramàtica escrita). Aquesta és la part que pot empobrir una llengua, per exemple: pronunciar sordes les esses sonores, no emprar bé els pronoms febles en i hi, construir les frases seguint les formes castellanes – ens veurem a la teva casa-.  També hi ha el lèxic que tenim recollit en un diccionari i si substituïm paraules pròpies de la llengua per altres de foranes, també estarem empobrint- la. Però simplificar la forma escrita d’una llengua no té res a veure amb la seva riquesa.

En tots els meus anys de docència, he dedicat moltes hores a inculcar les normes ortogràfiques als meus alumnes quan, en realitat, hauria estat molt més interessant, per a ells i per a mi, ensenyar-los a redactar i fer debats orals amb argumentació. És a dir, dedicar les hores lectives a l’expressió és mot més enriquidor per a la formació dels alumnes, més avui que tenen  a l’abast els correctors automàtics. Una màquina pot corregir errors d’ortografia però no pot corregir les frases mal construïdes.

Aquesta tímida reforma que ens proposa l’IEC no s’ha de veure com l’enemic a batre perquè no fa més que intentar seguir el criteri fabrià que en paraules de Joan Solà consta d ‘onze conceptes: aconseguir que el català sigui una llengua moderna, de cultura, nacional, referencial, composicional, reflex de la llengua parlada, clara i lògica, autònoma i germana de les altres llengües d’Europa.

Nota:

Aquells lectors interessats en aprofundir en aquest tema poden llegir-se la conferència que Joan Solà i Cortassa que va fer davant el Ple de l’IEC el 12 de desembre del 2005, titulada: Pompeu Fabra i Poch. Semblança bibliogràfica. Es troba a internet.

Als lletraferits els recomano un llibre que ja és un clàssic: Història de la normativa catalana de Mila Segarra.




divendres, 7 d’octubre del 2016

HE’S A LOSER – És un perdedor?

La comparació entre idiomes diferents té molts aspectes i pot arribar a ser tan profunda com desitgem. Avui tocarem un factor no massa conegut:  el canvi de categoria gramatical per expressar una mateixa idea.

Posarem un exemple per explicar el que volem dir. Expressem la mateixa idea quan diem: confiar en una persona que tenir confiança en una persona. Gramaticalment, en el primer cas, la càrrega semàntica és en el verb confiar i en el segon en el substantiu confiança. És a dir, hem canviat l'element central de significació d'un verb a un substantiu.

En la comparació entre idiomes, aquest fenomen és molt normal. Posem un exemple en anglès. Nosaltres diem: quina edat tens?, en anglès es diu: how old are you? Veiem doncs que en català l’element central de significació és un substantiu edat mentre que en anglès és un adjectiu old.

Hi ha una construcció amb substantius derivats de verbs que és molt comuna en anglès i a vegades no té un equivalent proper en català. De tota manera això no vol dir que no puguem trobar un substantiu que signifiqui una cosa semblant. 

Vegem-ne uns exemples i donem-hi possibles traduccions.

He’s a winner. Ho guanya tot. És un guanyador o un triomfador.
He’s a loser. Perd sempre.
Tot i que, actualment, hi ha una tendència a dir és un perdedor per influència de l’anglès als mitjans de comunicació. Perdedor, en la nostra llengua, se solia fer servir com a adjectiu (cavall perdedor o guanyador) o inclús substantiu però no amb l’article indeterminat (un perdedor).
Però si diem: he’s the bread winner in this family, no solem dir que és el guanyador de pa d’aquesta família, sinó que és qui guanya el pa en aquesta família. Així veiem com el centre semàntic va del substantiu al verb.

Altres exemples:

She’s an early-riser. Es lleva molt d’hora. És matinadora. Com veiem, a vegades sí que fem servir el substantiu però d’un altre camp semàntic.
It’s an all-nighter. Dura tota la nit.
It’s a keeper. Val la pena conservar-lo. És valuós.
It’s a non-smoker. No s’hi pot fumar. (Vagó de tren, per ex.).
I’m a non-smoker. No sóc fumador. No fumo.
He’s a goner. Està acabat, està a les últimes.
She’s a first-timer. És la primera vegada que ho fa. És un principiant. També aquí usem un substantiu d’un altre camp semàntic.
A vegades en la mateixa expressió tenim el verb i el substantiu, tots dos amb força semàntica.
That girl is a real breath taker. Aquesta noia talla la respiració. Es molt maca.
You are a life saver. M’has salvat la vida. Es podria dir... Ets un salvador???
He’s a troublemaker. Sempre busca problemes. És un agitador, un busca-raons.
It’s a game changer. Això canvia les regles de joc. És revolucionari. És un punt d’inflexió.
He’s a latecomer. Sempre arriba tard. És un tocatardà. És impuntual.
This film is a blockbuster. Èxit de taquilla o vendes.

Aquest tema podria anar molt lluny i estendre’s també a altres categories gramaticals. Avui però, ens conformarem amb el que hem tractat.


divendres, 16 de setembre del 2016

LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA DE NORUEGA

Fa poc hem tingut ocasió de conèixer aquest país nòrdic espectacular tant pel que fa a la natura com també per la seva riquesa i alt nivell de vida.

En l'actualitat és un dels països més rics del món, amb les reserves per càpita més grans que qualsevol nació. Noruega és el setè exportador de petroli més gran del món i la indústria petroliera representa un quart del seu producte interior brut. També és el segon exportador de marisc més gran del món després de la Xina. I arran de l'actual crisi financera, els banquers han considerat que la corona noruega és una de les monedes més sòlides del món.

Però no sempre va ser així. De fet, fins mitjans segle passat era un dels països més pobres del món amb una economia basada en la pesca i l’agricultura. Fins que a la dècada dels 60 van descobrir petroli al Mar del Nord fet que, com hem dit, els va catapultar als primers llocs de l’economia mundial.

La història de Noruega no és massa brillant, per això els noruecs, històricament, no han tingut l’autoestima massa elevada. Grosso modo, podríem parlar d’un passat víking amb grans gestes que culmina amb la unió de diversos principats al s. XI. Aquesta independència els durà només tres segles perquè del 1380 al 1814 forma part de la Corona de Dinamarca i del 1814 al 1905 està sota les ordres de la Corona Sueca.

Així que aconsegueixen la independència ja entrat el s.XX, o sigui, fa quatre dies. Llavors és quan valoren el fet de ser noruecs i decideixen aprofitar l’ocasió de governar-se sense traves per tal de bastir un estat modern i solidari que miri al futur.

Noruega, avui, té un model de benestar escandinau amb assistència humanitària universal, educació superior subvencionada i un sistema de seguretat social complet. Va ocupar la primera posició en desenvolupament humà del 2001 al 2006 i també va ser catalogat com el país més pacífic en l'Índex Global de Pau el 2007.

Un model a seguir.

Aquest petit resum històric ve a tomb perquè per entendre la política lingüística que practiquen és indispensable conèixer les arrels d’aquest gran poble.

A Noruega, existeixen dues formes oficials de noruec escrit: bokmål [ˈbuːkˌmɔːl] (literalment: «llengua de llibre», «llengua literària») i nynorsk [ˈnyːˌnɔʂːk] (literalment: «nou noruec»). 

El Consell Lingüístic Noruec recomana l’ús dels termes «noruec bokmål» i «noruec nynorsk».

El primer (a voltes conegut com a danonoruec), és el fruit de la norueguització del danès tal com es parlava a l'àrea d'Oslo al moment de la independència mentre que el segon està basat en els dialectes tradicionals de l'oest del país, lliures d'influència danesa, recopilats per Ivar Aasen. És per aquesta raó que la seva classificació és complicada: el nynorsk pertany a la branca occidental de les llengües germàniques (juntament amb les llengües insulars: feroès, islandès i l'antic norn) mentre que el bokmål pertany a la branca oriental, com el danès i el suec, amb els quals és intel·ligible (hom arriba a anomenar el noruec bokmål com a danès pronunciat a la sueca).

No hi ha un estàndard oficial per al noruec parlat, però el sociolecte de la classe urbana mitjana i alta de Noruega oriental, sobre el que es basa el bokmål, és la forma que se sol ensenyar als estudiants estrangers. Aquesta forma, dita standard østnorsk («noruec oriental estàndard») pot considerar-se l’estàndard parlat de facto del bokmål.

La realitat és que més del 80% de la població utilitza principalment el bokmål com a llengua escrita quotidiana, un 10 % el nynorsk i la resta utilitza les dues. Tot i que el nynorsk té més recolzament entre la població rural, avui dia, hi ha escriptors que el reivindiquen com a llengua literària. Aquest fet té molt a veure amb allò que dèiem de la recuperació de la pròpia autoestima.

I ara ve la part més important: cada Consell Municipal pot decidir quina de les dues llengües fa servir en l’educació infantil. Chapeau !! Més democràtic ja no pot ser el sistema.

I per acabar, el noruec és una de les llengües de treball del Consell Nòrdic i segons la Convenció Lingüística Nòrdica, els ciutadans de la resta de països nòrdics que parlin en noruec poden fer servir la pròpia llengua davant òrgans oficials d’altres països nòrdics sense haver de pagar despeses de traducció o d’interpretació. O sigui... igual que ens passa a nosaltres...

No podem acabar aquest article sense parlar del poble sami que habita al nord, unes 80.000 persones que tenen llengua pròpia protegida per les lleis noruegues. És el que abans s’anomenava Lapònia, terme actualment en desús per les connotacions pejoratives ja que Lapp en suec significa pedaç.

Molta d’aquesta informació es pot trobar fàcilment a internet. Nosaltres volem remarcar que el que ens ha interessat més de tot això ha estat la política lingüística que s’aplica per part del govern i que és reflectida en la seva Constitució: la protecció total de les dues llengües noruegues i el reconeixement en pla d’igualtat independentment del nombre de parlants de cada una d’elles.

I és que hi ha moltes maneres de tractar la diversitat lingüística d’un país. La manera com ho fan a Noruega és la més democràtica de totes. No té punt de comparació amb com és tractada la llengua catalana a les lleis espanyoles vigents.

Evidentment, els noruecs saben que la seva llengua no els serveix per obrir-se al món i per aquesta raó la majoria de la població s’expressa fluidament en anglès, fet que no és casualitat sinó fruit, una vegada més, d’una política lingüística concreta.

Quan van trobar petroli no tenien tècnics qualificats per tirar endavant aquest sector econòmic i van haver d’importar enginyers, físics, químics, etc... Però van aprendre’n la lliçó i van preparar les noves generacions amb una política educativa que els va obrir les portes de la tecnologia. Actualment, la majoria de quadres empresarials i tècnics són noruecs.


Doncs això... a veure si n’aprenem !!


dissabte, 25 de juny del 2016

IDEA POSITIVA vs IDEA NEGATIVA

Encara que tenim clar que el millor per aprendre un nou idioma és la imitació en un context d’immersió, moltes vegades això no és possible i només tenim accés als cursos que el mercat ofereix siguin presencials o per internet.

Llavors, inevitablement, traduïm a partir de la nostra llengua primera. Si ho fem, cal tenir sempre present que hem de fugir de la traducció literal perquè cada llengua té la seva manera d’interpretar el món. 
Vegem què passa en les frases següents:
Imaginem que tenim la frase: Keep off the grass! Algú podria estar temptat a traduir: Mantingueu-vos fora de l’herba! Evidentment aquesta frase no és natural en català. Seria molt més natural dir: No trepitgeu l’herba. Què hem fet? Usar un verb de sentit contrari a l’anglès (trepitjar i keep off) i negar-lo en comptes d’afirmar-lo com en anglès.
Això és bastant freqüent en la traducció de l’anglès, especialment amb els verbs keep i stay i alguns adverbis i adjectius.
Entre els adverbis (o preposicions segons la frase) tenim off, out, down and away.

Vegem alguns exemples amb les possibles traduccions:
Stay out of it. No t’hi fiquis ( o queda’t al marge).
Keep out of my way. No et creuis al meu camí.
Stay calm. No et posis nerviós (o calma’t).
Stay awake. No t’adormis (o segueix despert).
Keep your hands off my wife! No toquis la meva dona! (Treu les mans de sobre la meva dona).
Stay away from my daughter. No t’acostis a la meva filla (o allunya’t de la meva filla).
Cars should be kept out of the city center. Els cotxes no haurien d’entrar al centre de la ciutat.
You should stay off alcohol altogether. No hauries de tastar l’alcohol en absolut.
The noise kept me awake. El soroll no em va deixar dormir.
Keep your voice down. No alcis la veu.
Keep prices downNo apugeu els preus (o mantingueu els preus baixos).
Keep the dog outsideNo deixis entrar els gossos (o deixa els gossos fora).
I keep thinking about it. No paro de pensar-hi.
Podem comprovar que hi ha casos que també podem expressar, en català, la idea positiva com es fa en anglès tot i que surt més espontàniament l’expressió en negatiu.
A part dels verbs mencionats, també ens podríem trobar amb una situació similar amb altres verbs i construccions:
Get away from me. No te m’acostis.
Look away. No miris.
This river is fished out. Ja no hi queden peixos en aquest riu.

Veiem doncs que aquest tipus de relació entre el català i l’anglès es pot donar en múltiples frases. Com sempre, només hem rascat la superfície.



dimarts, 21 de juny del 2016

LA SANG – IL SANGUE – LE SANG - LA SANGRE

L’italià és un idioma fàcil per a nosaltres. Aquesta és una frase que hem sentit dit moltes vegades. Per als que sabem català i/o castellà, ens resulta molt familiar la parla italiana.
Però... això és cert només en part. És molt agradable que, sense haver-lo estudiat mai, quan sentim algú parlant en italià ja comprenem algunes paraules. I fent unes quantes lliçons sembla que ja podem entendre’l i fer-nos entendre. Estudiar italià compensa perquè la fonètica és clara i fàcil d’assimilar i, com que moltes paraules s’assemblen a les nostres, les recordem i les relacionem de manera natural.
Tot i això, quan hi aprofundim una mica més, veiem que hi ha molts paranys en l’aprenentatge de la llengua italiana. Per una banda, una gran dialectalització cosa que en dificulta la comprensió, per una altra els falsos amics i, finalment, les estructures no coincidents amb la nostra llengua.

En aquest article parlarem d’un punt molt senzill però que cal tenir en compte. Es tracta del gènere d’alguns mots. Ja vam parlar d’aquest tema anteriorment, vegeu: http://dellenguesiparles.blogspot.com.es/2014/11/el-full-i-la-fulla.html
Recordem que el gènere és una característica arbitrària dels sistemes lingüístics, cosa que vol dir que cada comunitat lingüística adjudica el gènere que vol als mots que no designen éssers amb sexe biològic definit. I només cal que tots els parlants d’aquella llengua es posin d’acord en aquest punt.
Així doncs, tenim mots que en italià són en masculí i en català en femení o a l’inrevés. Per completar el quadre també hi hem posat el francès i el castellà.
Aquí en teniu uns quants exemples:

ITALIÀ (m)
FRANCÈS
CATALÀ
CASTELLÀ (f)
un ago
une aiguille 
una agulla
una aguja
Il benvenuto
la bienvenue 
la benvinguda
la bienvenida
un carciofo
un artichaut
una carxofa
una alcachofa
Il cucchiaio
la cuillère 
la cullera
la cuchara
un dubbio
un doute
un dubte
una duda
Il fiore
la fleur
la flor
la flor
Il grasso
la graisse 
el greix
la grasa
Il latte
le lait
la llet
la leche
Il miele
le miel
la mel
la miel
un orecchio
une oreille
una orella
una oreja
un ragno
une araignée 
una aranya
una araña
Il sale
le sel
la sal
la sal
Il sandalo
la sandale
la sandàlia
la sandalia
Il sangue
le sang
la sang
la sangre
Il serpente
le serpent
la serp
la serpiente
Il sorriso
le sourire
el somriure
la sonrisa
Il sospetto
il soupçon
la sospita
la sospecha
Il vaccino
le vaccin
la vacuna
la vacuna

Fixem-nos que tots aquests 18 mots en italià són en masculí i en castellà en femení.
En la majoria d’aquests mots coincideix el gènere en català i castellà, excepte en tres: un dubte, el greix i el somriure. En el primer cas, és freqüent sentir dir la dubte (castellanisme de gènere), i en el cas del mot greix, molts cops s’utilitza el mot castellà grasa directament (com a adjectiu és correcte, ex.: dona grassa).
Pel que fa al francès, 11 són en masculí i 7 en femení.

A continuació podem observar uns quants mots que en italià són sempre en femení i en castellà en masculí. Mentre que tant en francès com en català hi ha variacions.

ITALIÀ (f)
FRANCÈS
CATALÀ
CASTELLÀ (m)
l’aria inquinata
l’air pollué
l’aire contaminat
el aire
l’arte barocca
l'art baroque
l'art barroc
el arte
la banca
la banque
el banc
el banco
la campagna
la champagne
el camp
el campo
la caramella
le caramel
el caramel
el caramelo
la cometa
la comète
el cometa
el cometa
la crociera
la croisière
el creuer
el creuer
la domenica
le dimanche
el diumenge
el domingo
la frenesia
la frénésie
el frenesí
el frenesí
la guida
le guide
el guia
el guía
una imposta
un impôt
un impost
el impuesto
la mappa
el mapa
el mapa
la palpebra
la paupière
la parpella
el párpado
un’origine
une origine
un origen
el origen
la partita
el partit
el partido
la percentuale
le pourcentage
el percentatge
el porcentaje
la plastica
le plastique
el plàstic
el plástico
la ricevuta
le reçu
el rebut
el recibo
la sigaretta
la cigarette
la cigarreta
el cigarrillo
la tigre
le tigre
el tigre
el tigre
l’uniforme
un uniforme
un uniforme
el uniforme
la valle
la vallée
la vall
el valle
la vernice
le vernis
el vernís
el barniz

A partir d’aquest quadre es poden fer unes quantes observacions:
1 – Compartim una gran part del nostre lèxic, o sigui moltíssimes paraules, amb les llengües veïnes.
2 – Només hi ha dos mots que en francès es diuen de manera diferent: une carte (un mapa) i le match (el partit) tenint en compte que en aquest cas s’han fet seu l’anglicisme.
3 – En català trobem 20 mots en masculí com en castellà i només 3 en femení: la parpella, la cigarreta i la vall. Cal estar atent doncs, en aquests casos, perquè sovint es fa el castellanisme directe com: el pàrpado o els castellanismes de gènere: el cigarret i el vall.
4 – En francès trobem 9 mots en femení com en italià i 12 en masculí com en castellà. Per cert, els 3 mots catalans que són femenins també ho són en francès.

Arribats a aquest punt potser us preguntareu quin sentit té aquest petit estudi.
Doncs bé, la nostra intenció sempre és la mateixa:
a ) - eixamplar els coneixements lingüístics en general.
b) – adonar-nos que cada llengua té la seva idiosincràsia.
c) – comprendre que no hi ha llengües millors o pitjors, més fàcils o més difícils, més boniques o més lletges... sinó que per a cadascú la seva és la millor, la més fàcil i la més bonica.
d) – despertar la curiositat per l’aprenentatge d’altres llengües.
e) – compartir amb tots vosaltres el nostre amor per la lingüística.

Esperem haver aconseguit fer-vos passar una bona estona.