diumenge, 21 de maig del 2017

GIVE IT A LOOK – Fes-li una ullada

Avui tractarem d’una construcció que no és excessivament productiva però és prou col·loquial.  No es pot dir que l’estructura GIVE IT conformi per ella mateixa una categoria de construcció de frases amb la qual se’n puguin fer un nombre infinit. Sí és ben cert, però, que la trobem freqüentment en la llengua col·loquial en unes determinades expressions.

Per exemple quan li ensenyem una cosa a algú i li diem: Give it a look. Fes-li una ullada. Dóna-li un cop d’ull.

En anglès el verb give pot tenir un objecte directe i un indirecte. I gave the girl a present. Li vaig fer un regal a la noia. En la construcció que volem estudiar, l’objecte indirecte es it i l’objecte directe és un verb substantivat (en l’exemple look).

En català, aquesta construcció sovint es fa amb el verb FER tot i que hi ha casos també amb el verb verb DONAR. Quan es presenta la construcció verb + nom que equival a un sol verb, parlem de locucions verbals: fer cas = obeir, fer la gara-gara = adular o afalagar, fer petons = petonejar,  donar l’aprovació = aprovar,  donar un cop de mà = ajudar... Però n’hi ha un nombre finit, no se’n poden inventar de noves a conveniència.

En anglès, podem usar GIVE + IT i es troba en algunes ocasions. A continuació veurem uns quants exemples:

I’m going to give it a listen. Vaig a escoltar-lo. (Literalment: vaig a fer-li una sentida)
Give it a read and give me your opinion. Llegeix-t’ho i dóna’m la teva opinió. (Literalment: fes-li una llegida i ...)
Give it a try. It’s not so difficult. Intenta-ho, no és tan difícil. (literalment: dóna-li un intent... fes un intent...)

En aquests casos, com es pot veure, en català la traducció literal resulta absolutament horrorosa i allò que es fa és traduir la major part de les frases amb un verb que correspon  a l’objecte directe del verb give: a listen (escoltar), a read (llegir), a try (intentar). O sigui que no es fan servir locucions verbals, sinó els verbs corresponents directament.

Més exemples:

Give it a go. Give it a shot. Give it a spin. Give it a crack. Intenta-ho.

Veiem que la traducció de totes aquestes frases vindria a ser la mateixa en català: Intenta-ho. Perquè, tot i que els verbs go, shot, spin, crack tenen els seus significats diferenciats, aquí vénen a dir el mateix.

I’ll give it a miss. Passaré. Faltaré, no hi aniré.
Give it a rest. Deixa-ho córrer. Para ja.
Give it a thought. Pensa-hi.
Give it a new twist. Dóna-li un gir nou. Canvia la manera com ho fas.
I've never done that but I'll give it a whirl. No ho he fet mai però ho provaré.
Give it a year. Dóna-li un any. Calcula un any (o un altre període de temps).
Give it a chance. Dóna-li una oportunitat (a que passi una cosa).
Give it a break. Dóna-li un respir. Dóna-li un descans. (a una situació).


Veiem que aquesta construcció té més recorregut en anglès que en català, encara que té les seves limitacions. De totes maneres l’objecte indirecte it podria ser un substantiu animat o inanimat. Podríem dir Give him a break, dóna-li un descans, com hem explicat al començament. Així podríem ampliar les possibilitats de la construcció. 
De tota manera hem volgut dedicar l’article únicament a la construcció amb it

dilluns, 27 de març del 2017

PRONOMS FEBLES EN LA PARLA COL·LOQUIAL

Al Polònia, programa d’humor de TV3, van fer un gag molt divertit que venia a dir que ningú no s’aclareix en l’ús dels pronoms febles, ni tan sols la noia aquella que dóna consells de part de la Generalitat. Vam riure molt a casa.

Per altra banda, en la nova Gramàtica de l’IEC s’accepten algunes de les formes col·loquials en els registres informals. Tot i que és lògic que sigui així, com sempre, alguns lletraferits s’han escandalitzat.

A la pràctica, la gent utilitza en la parla les formes col·loquials dels pronoms febles tant si són ajustades a normativa com si no. Llavors, en els diàlegs d’una telenovel·la per exemple, quins pronoms febles s’han de fer servir? Hi ha guionistes que retraten la llengua del carrer (depurant castellanismes) i, per tant, inclouen les formes populars dels pronoms febles. Altres, s’inclinen per ajustar-se més a la normativa o, quan resulta una parla massa postissa, recorren a la construcció de la frase sense pronoms febles, especialment quan són combinacions de dos o més.

Avui, nosaltres voldríem parlar dels pronoms febles de tercera persona de singular i plural i de les seves combinacions binàries que són els que, en la realització pràctica oral, s’allunyen més de la normativa.

No és la nostra intenció afegir més llenya al foc ni crear més confusió de la que ja hi ha. Tampoc volem oferir una nova normativa ni res que s’hi assembli.

La nostra intenció és només explicar la lògica del sistema parlat que tantes voltes s’ha dit que era totalment il·lògic i inexplicable. No hi estem pas d’acord.

Volem fer veure que les formes col·loquials dels pronoms febles han aparegut per l’evolució interna de la llengua, tal com ho han fet en les altres llengües romàniques.

Per simplificar la nostra exposició, no parlarem de les formes postverbals.

Ja sabem que els pronoms febles són (segons la normativa):

                        Masculí         Femení          M. plural       F. plural
Acusatiu            el                    la                    els                les
Datiu                 li                     li                     els                els

Exemples d’acusatiu:
El compraré (el llibre) - La compraré (la llibreta) - Els compraré (els llibres) - Les compraré (les llibretes).

Exemples de datiu:
Li regalaré el cotxe (al meu avi) - Li regalaré el cotxe (a la meva àvia) - Els regalaré el cotxe (als meus germans) - Els regalaré el cotxe (a les meves germanes). 

Ja comencem a veure l’origen del problema: Els datius masculí i femení són iguals –li- o sigui que es neutralitzen en gènere i el que és pitjor, el datiu plural -els- també neutralitza el gènere i, a més, és igual a l‘acusatiu masculí.

Per fer el quadre complet, hi hem d’afegir el pronom neutre ho i el partitiu en.
- Ho compro (tot això) – En compro (de caramels)

Ara veiem les possibles combinacions binàries, també segons la normativa.  

el                    la                  els                   les                   ho                   en
li          l’hi              la hi               els hi              les hi              li ho                li’n
els       els el          els la              els els           els les           els ho            els en

Exemples amb el datiu li:
L’hi regalaré (el llibre al meu avi o a la meva àvia).
La hi regalaré (la llibreta al meu avi o a la meva àvia).
Els hi regalaré (els llibres al meu avi o a la meva àvia).
Les hi regalaré (les llibretes al meu avi o a la meva àvia).
Li ho regalaré ( tot això al meu avi o a la meva àvia).
Li’n regalaré (de caramels al meu avi o a la meva àvia).

Exemples amb el datiu els:
Els el compraré (el cotxe als meus germans o germanes).
Els la llogaré (la casa als meus germans o germanes).
Els els portaré (els regals als meus nebots o nebodes).
Els les compraré (les nines als meus nebots o nebodes).
Els ho diré (tot als pares o a les mares)
Els en donaré (de caramels als nens o a les nenes).

Ja tenim clar que, en la parla, quasi ningú utilitza aquestes formes normatives, potser únicament els professors de llengua catalana, quan són a classe davant els alumnes.

Així doncs, ara ens cal veure quina és la realització parlada dels quadres anteriors:

                        Masculí         Femení          M. plural       F. plural
Acusatiu             el                    la                 els                  les
Datiu                   li                     li                els hi             els hi

En l’acusatiu, les formes normatives i les parlades coincideixen i també en el datiu singular. En el datiu plural, ens crida l’atenció que els hi apareix encara que hi hagi un complement directe explícit. Ex: Els hi donaré el llibre (a ells o a elles).  Aleshores  caldria considerar aquest els hi com una forma de datiu simple. Sembla com si el parlant necessités distingir entre l’acusatiu –els- i el datiu en plural –els hi-, cosa que ja fa la llengua normativa en singular.

Tenint en compte tot això, el que ens trobem en les combinacions del llenguatge parlat és:

                         el                   la                     els                   les                   ho                 en
li                      l’hi                  l’hi                 els hi             els hi                l’hi               n’hi
els hi              els hi            els hi              els hi               els hi             els hi              n’hi

Veiem que, prescindint de la combinació amb en només queden dues formes l’hi i els hi.

Exemples amb el datiu li:
L’hi regalaré (el llibre al meu avi o a la meva àvia).
L’hi regalaré (la llibreta al meu avi o a la meva àvia).
Els hi regalaré (els llibres al meu avi o a la meva àvia).
Els hi regalaré (les llibretes al meu avi o a la meva àvia).
L’hi regalaré ( tot això al meu avi o a la meva àvia).
N’hi regalaré (caramels al meu avi o a la meva àvia). 

Exemples amb el datiu els hi:
Els hi compraré (el cotxe als meus germans o germanes).
Els hi llogaré (la casa als meus germans o germanes).
Els hi portaré (els regals als meus nebots o nebodes).
Els hi compraré (les nines als meus nebots o nebodes).
Els hi diré (tot als pares o a les mares)
N’hi donaré (de caramels als nens o a les nenes).

Aquestes formes són les que sentim al carrer en catalanoparlants habituals.

Intentem trobar una possible explicació al perquè d’aquest resultat:

Primera combinació popular amb datiu –li-

1 ) Hi ha una neutralització dels acusatius de masculí i femení (i el neutre del singular)  el, la, ho = l’ mentre que  els, les = els

2) El datiu singular –li- passa a ser -hi-

Segona combinació popular: datiu -els hi-

1) Sempre es presenta la mateixa forma –els-hi- perquè en el moment en què acusatiu o datiu són plurals es neutralitza tot.

La raó és que no queden més combinacions possibles, donades les neutralitzacions. Si l’acusatiu i el datiu són singulars, només és possible l’hi. Si l’acusatiu és plural (els en la combinació) només es pot unir a hi. Si ho és el datiu (els hi) ja no es pot unir a res més.

És evident que en les formes populars es perd molta informació. Aquest és un tret característic de la llengua oral: l’economia lingüística. Com que sempre es pot interrompre el parlant per demanar un aclariment, es tendeix al llenguatge directe i simplificat.

En el cas dels pronoms febles, aquesta simplificació de la llengua oral encara avui no té reflex en la normativa de la llengua escrita. I així aconseguim tenir un munt de catalanoparlants de tota la vida acomplexats per la manca de domini de la normativa (tal com es reflecteix molt bé al gag del Polònia). I, per acabar-ho d’adobar, donem als pronoms febles el títol de “bèstia negra” de la nostra llengua, amb tot el que això suposa per als que l’aprenen, tant si són joves com si són més grans.

Què han fet les altres llengües romàniques en el cas dels pronoms febles? Per què no tenen tan mala fama en castellà, en italià o en portuguès, per exemple? Doncs, senzillament, ja fa molt que van incorporar la seva simplificació a la normativa de la llengua escrita.

Anem a veure-ho:

En castellà, en italià i en portuguès també hi ha neutralitzacions en el datiu. En francès, en la llengua oral, no hi ha combinacions de pronoms febles perquè se suprimeixen els acusatius, cosa que referma la idea que les combinacions de pronoms febles no són imprescindibles per a la comunicació oral.

Vegem un quadre comparatiu del català parlat i el castellà, el portuguès i l’italià normatiu.

CATALÀ (parlat)      CASTELLÀ                 ITALIÀ                        PORTUGUÈS

L’hi (els hi)                se lo                          glielo                          lho
L’hi (els hi)                se la                          gliela                          lha
Els hi                        se los                         glieli                           lhos
Els hi                        se las                         gliele                          lhas

El se el lh(e/es) i el glie neutralitzen l’indirecte, és a dir, no sabem si és masculí, femení, singular o plural (a ell, a ella, a ells, a elles). 

En català les dues primeres formes són diferents depenent de si el datiu és singular o és plural.

Resumint, el problema és que i a causa de les neutralitzacions comentades, ja no hi ha més possibles combinacions que l’hi i els hi. Cas a part és el valencià.

Ja hem dit que a la nova Gramàtica de l’IEC s’accepta l’ús d’algunes d’aquestes formes en els registres informals de la qual cosa ens n’alegrem molt. Potser però, en un futur no gaire llunyà, s’haurà de fer un pas més i començar a admetre-les en la llengua escrita no literària. Com que no volem ser massa agosarats, proposem deixar les combinacions normatives per a l’alta literatura.

I per tal que la nostra llengua sigui viva i natural, cal deixar d’acomplexar els parlants amb normatives rígides i massa allunyades de la realitat.


dijous, 23 de febrer del 2017

OUTMANNED AND OUTGUNNED

Molt s’ha parlat dels phrasal verbs, és a dir, dels verbs que afegeixen una partícula (preposició o adverbi) i canvien el seu significat.
Per exemple:
He made up the story. Va inventar la història.
Veiem que en afegir up al verb make, el significat canvia totalment. És molt difícil fer una classificació d’aquests verbs i trobar-ne significats paral·lels segons la partícula.
No s’ha parlat tant dels verbs precedits per una partícula i que també canvien el seu significat. Aquesta és la construcció més típica de l’alemany. Aquests verbs són més fàcils de classificar per significat, com els exemples amb out que descrivim a continuació.
We were outmanned and outgunned. Ens superaven en homes i armes.
Aquí el verb està format per la partícula out i els substantius verbalitzats man i gun. També podria ser directament un verb. El significat que afegeix aquí out és de superar o tenir més o ser millor.

Altres exemples:
This star outshines the other stars. Aquesta estrella brilla més que les altres.
They were outnumberd. Els superaven en nombre.
A new machine that outperforms its competiters. Una nova màquina que supera (que funciona millor que) les competidores.
The government must have more  information to outsmart (outwit) the opposition. El govern ha de tenir més informació per ser més intel·ligent que (superar, vèncer) l’oposició.
En aquest cas smart (com a excepció) és un adjectiu.

He outdrank me. Va beure més que jo. Em va guanyar (o superar) bevent.
A colonel outranks a captain. Un coronel és (mana) més que un capità.
Mankind is outgrowing food supplies. La humanitat creix més ràpid que la disponibilitat de menjar.
She outgrew her dress. No li anava el vestit (perquè havia crescut).
The goverment was outvoted by the opposition. L’oposició va rebre més vots que el govern. El govern va ser derrotat per l’oposició (en la votació).
My best friend always tried to outdo me at school. El meu millor amic sempre intentava fer-ho (ser) millor que jo a l’escola.
The Spanish team was completely outplayed by the Brasilian team. L’equip brasiler va jugar molt millor que (superar) l’espanyol.
Aquí veiem que la frase passiva l’hem de transformar en activa.

He outbid everybody at the auction. Va pujar l’oferta més que ningú a la subhasta.
They outmaneuvered us. Ens van superar en astúcia (tàcticament).

Veiem doncs que les possibles traduccions de out + substantiu (o adjectiu o verb) són: superar, més que, millor que o, en algun cas, alguna altra traducció adient.

Quan la traducció és de l’anglès a la nostra llengua ens resulta relativament fàcil trobar la solució si en copsem el significat. Però quan construïm frases en anglès, parlat o escrit, hem de ser molt curosos de no caure en una traducció directa del català sinó que hem de fer servir aquests verbs amb partícula.


dimarts, 31 de gener del 2017

CATANYOL

Tots els que defensem que el català normatiu del segle XXI ha d’acostar-se als usos reals dels parlants hem estat acusats moltes vegades de ser partidaris del catanyol.
S’entén per catanyol aquella parla catalana que incorpora contínuament castellanismes, tant al lèxic com a les estructures morfosintàctiques.
Les interferències en el lèxic es descobreixen fàcilment  i molts parlants se les autodetecten, a voltes són corregits pels seus fills que, per influència de l’escola, usen les formes genuïnes. És el cas, per exemple, del columpi i  columpiar-se dels pares pel gronxador i gronxar-se dels avis, avui recuperat pels infants a través dels mestres.
En canvi, les interferències en les estructures morfosintàctiques són molt més difícils de detectar i, per tant, de corregir. En els articles d’aquest mateix blog, algun lector d’esperit purista ens ha indicat, amablement, algunes de les estructures que, al seu parer, són castellanismes i hauríem de corregir.
Aquesta reflexió present no ve, però, dels suggeriments d’aquests lectors sinó de l’article d’Albert Pla Nualart al diari ARA el passat dissabte dia 28 de gener, titulat  “El meu fill porta tres dies engripat”.
És una d’aquestes formes de les quals es fa difícil assegurar categòricament que es tracta d’una influència del castellà. És cert que, de manera natural i sense pensar-hi, la forma que usaríem seria: Fa tres dies que el meu fill està engripat (té la grip). Ara bé, per condemnar absolutament la forma “porta tres dies” caldria estar molt segurs que no ens ha arribat per la pròpia llengua i que és barbarisme o sigui, un préstec d’una altra llengua que ve a ocupar i desplaçar la forma genuïna.
I com aquesta, n’hi ha un munt. Moltes de les correccions que ens han suggerit només s’expliquen per l’aplicació d’un zel i un purisme extrem que nosaltres no compartim. Volem fer constar que estem absolutament d’acord amb Pla Nualart quan diu que “menys genuí no sempre és sinònim de menys català”.
Quan feia de professora de llengua catalana, sovint animava els meus alumnes castellano-parlants a llançar-se a parlar en català. Alguns em deien, amb bona intenció, que no en sabien prou i que destrossarien el català. La meva resposta sempre anava en la mateixa línia: “Si volem una llengua pura, acabarem abandonant-la i morirà. El català serà mestís o no serà”. Potser alguns d’ells encara recorden aquestes frases.
Això no vol dir pas que defensem que han d’entrar totes les formes usades al carrer, informalment, en el corpus de la normativa sinó que hem de ser conscients que el purisme portat a l’extrem pot tenir efectes pitjors que una certa tolerància per les interferències. Al cap i a la fi, totes les llengües tenen, contínuament, interferències d’altres llengües; per una banda les llengües veïnes, per una altra la llengua d’ús internacional. En el nostre cas serien el castellà i l’anglès.
Sembla que l’IEC s’inclina per aquesta tolerància en els usos informals i així ho manifesta en la seva Gramàtica, editada fa poc i ja criticada per alguns. Perquè, fins i tot, entre aquells que defensem aquesta tolerància, hi ha desacords perquè tenim diversos criteris a l’hora d’aplicar-la. A uns no agraden gens els pronoms febles no normatius mentre que d’altres els defensen perquè són els únics vius en la llengua parlada. Quasi tots pensem que per a davant d’infinitiu ha passat a la història però molts encara el defensen davant complement indirecte quan, en la llengua oral, sempre apareix únicament per. Ex.: Estudien per aprovar i Ho han comprat per tu. Sincerament, val més que ens posem d’acord i treballem tots per un mateix objectiu: que el català pugui ser usat de manera natural i sense complexos per tota la comunitat lingüística, i no únicament pels lletraferits.
No ens cansarem de repetir-ho: una llengua és un cos viu quan s’usa de manera natural en una comunitat lingüística i, com a cos viu que és, muta, canvia, evoluciona i si no ho fa és que es tracta d’una llengua morta. El llatí ja no muta, ja no evoluciona, ja no canvia, ja no pateix interferències. Volem que el català segueixi els passos del llatí?




dissabte, 14 de gener del 2017

DIALECTE TOSCÀ: algunes característiques fonètiques.

És conegut que l’italià és una llengua molt dialectalitzada però nosaltres, avui, no parlarem  dels dialectes italians en general, ni si alguns d'aquests dialectes es podrien considerar llengües.
Serem molt més concrets. Volem parlar d'un dialecte o millor d'una característica fonètica d'un dels dialectes. Aquest dialecte és el toscà que, com sabem, és la base de l’estàndard italià actual.

La característica que ens interessa és fonètica. Es tracta d’un fenomen que s’assembla molt a un altre fenomen que es dóna en català i en altres llengües llatines: la fricació de les oclusives sonores b, d, g.  En toscà el fenomen que es produeix és similar però en aquest cas afecta també les oclusives sordes p, t, k.

Recordem les paraules boca, dit i gat. Si no van precedides de vocal, les tres consonants inicials són oclusives. Mirem ara les paraules lloba, cada i arruga. Aquí les oclusives b, d, g es fan fricatives en trobar-se entre vocals. En l’alfabet fonètic internacional (IPA) els sons [b] [d] [g] esdevenen [ß] [ð] [ɣ], que són els corresponents fricatius. Aquest fenomen de fricació no es dóna a les oclusives sordes p, t, k, com a les paraules mapa, fita, teca.

Però en el cas del toscà sí que es dóna aquest fenomen de fricació de les oclusives sordes (p, t, k) entre vocals, esdevenint [ɸ] [θ] [h]. En posarem uns exemples.
Si diem: capo, sito, fico, com que les tres oclusives (p, t, k) estan entre vocals la pronúncia toscana seria: [‘kaɸo], [‘siθo], [‘fiho]. La h és com una h aspirada anglesa (encara que en algunes ocasions sembla que és més una [ꭓ], que és com la j castellana). La [ɸ] és com una f però bilabial i no labiodental. La [θ] és com la z castellana o la th (en think) anglesa.

Veiem que aquest fenomen no produeix cap confusió perquè aquests nous sons no existeixen en italià. Per tant no es poden confondre paraules diferents. També hem de deixar constància que la fricació s’aplica a consonants simples i no a les dobles, diferència aquesta molt important en italià. El canvi s’aplicaria a vita, opera, fico però no a mettere, troppo, ricco que continuen sent oclusives i dobles.

Un altre fenomen similar és la fricació de les africades o si es vol la deafricació. Entre vocals les africades ] [ʤ] es converteixen en les fricatives [ʃ] [ʒ]. Vegem-ne alguns exemples.
Bacio amb [ʧ] en toscà es pronuncia amb [ʃ], i Luigi amb [ʤ] esdevé [ʒ].
Com abans, les consonants dobles no segueixen la norma (faccia i raggio, amb [tʧ] i [dʤ]) i no s’introdueixen confusions: la [ʒ] no existeix en italià i la [ʃ] sempre és doble. És a dir, en italià estàndard distingiríem cuscino (cuixí) amb [ʃʃ] i cucino (cuino) amb [ʧ]. En toscà cuscino (cuixí) amb [ʃʃ] i cucino (cuino) amb [ʃ].

Aquests dos canvis són els principals canvis fonètics, n’hi ha alguns altres però que no es donen a Firenze i Prato, les dues ciutats principals de la Toscana. Evidentment, hi ha altres canvis morfològics, sintàctics i semàntics que aquí no tractem.

NOTA: Volem donar les gràcies al nostre amic toscà Michele que amb els seus exemples i la seva pronúncia ens ha ajudat a aclarir i exposar correctament el tema.
Si voleu saber més característiques del toscà, consulteu la wikipedia en italià: dialetto toscano.



WE STOPPED FOR GAS. Un cas de finalitat causal.

En català, la preposició PER pot introduir un infinitiu que significa finalitat i motiu alhora, és a dir que, en aquestes frases, la finalitat és al mateix temps el motiu de l’acció expressada pel verb principal que sol ser d’acció voluntària (anar, comprar, decidir, etc...) A més podem observar que l’infinitiu es refereix al conjunt de l’oració principal i no únicament al verb.
Faig exercici per estar sa.
            I do exercise to be healthy.

En anglès hi ha diverses maneres d’expressar la finalitat amb infinitius. No en parlarem avui i són fàcils de trobar a internet.

Ens centrarem en una oració final en la qual no trobem l’infinitiu. És la construcció FOR+ sintagma nominal.
Vegem-ne un exemple:
I went to the city for groceries.
Vaig anar a la ciutat per comprar menjar.
Aquí veiem que a nosaltres ens resulta necessari introduir l’infinitiu ‘comprar’. És cert que en anglès també podríem dir: I went to the city to buy groceries, però existeix la possibilitat de suprimir l’infinitiu.

Altres exemples:
We stopped for gas.
Vam parar per comprar gasolina.

We tested the installation for electrical problems.
Vam comprovar la instal·lació per trobar els problemes elèctrics.

I stopped there for a chat.
M’hi vaig parar per xerrar.

We went out for a pizza.
Vam sortir per menjar una pizza.

Fixem-nos que en aquest últim exemple, en no haver-hi l’infinitiu en anglès, també podríem interpretar ‘per comprar una pizza’.

I popped into the supermarket for some apples on the way home.
Vaig entrar un moment al supermercat per comprar pomes de camí a casa.

I decided I would save up for a new computer.             
Vaig decidir que estalviaria per (comprar-me) un nou ordinador.
             
I traveled to Chicago for a business conference.  
Vaig viatjar a Chicago per (participar en) una conferència de negocis.

I went to the doctor for a general checkup.     
Vaig anar al metge per (fer-me) una revisió.

Podem veure que en aquestes tres últimes frases, també en català es pot suprimir l’infinitiu. De tota manera, hem de dir que en general nosaltres ens sentim més còmodes amb l’infinitiu i, com hem vist en molts casos és absolutament necessari.

Un últim exemple:
We shall grab every opportunity for fruitful cooperation between both countries.
Aprofitarem qualsevol oportunitat per aconseguir una cooperació fructífera entre els dos països.
Aquí si suprimíssim l’infinitiu (aconseguir) la frase no resultaria tan natural.