AVUI FA UN DIA SERÈ

Aquest article és un més del conjunt dedicat als castellanismes que caldria erradicar de la nostra parla. El problema d’anar incorporant mots provinents del castellà rau en el fet que arriba un moment que ja no es perceben com a mots forans. Pitjor encara, els castellanismes semblen més “naturals” i trobem els mots genuïnament catalans més artificials. Tot això té a veure en l’ús d’uns i altres. Com més usem una paraula, més nostra ens la fem i més natural la percebem.

Avui voldríem parlar d’un castellanisme molt utilitzat i a voltes difícil d’evitar pels seus diversos significats: despejar.

Aquest castellanisme és especialment rebutjable perquè es pronuncia amb la ‘j’ castellana, fonema fricatiu, velar, sord que no existeix en català.

Doncs, per molt que ens sembli “natural” de tant fer-lo servir, hauríem de procurar canviar aquest castellanisme per altres formes més pròpies de la nostra llengua.

Aquí en tenim alguns exemples:

Despejar la mesa. Aquí podríem usar diverses paraules: aclarir, buidar, netejar, deixar lliure, desocupar, segons el significat més exacte que li vulguem donar.

La policía despejó la zona. La policia va desallotjar (buidar, aclarir) la zona.

Despejar una duda. Aclarir un dubte.

En matemàtiques fem servir despejar per separar una incògnita de les altres variables amb una sèrie d’operacions. Despejar una incógnita. Aïllar una incògnita.

Al futbol usem despejar per allunyar la pilota de manera que no l’agafi el contrari. Despejar la pelota. Rebutjar (refusar) la pilota.

Millorar el temps atmosfèric. A las tres despejó. A les tres va aclarir.

Hoy es un dia despejado. Avui és un dia serè.

Aclarir el cap després de dormir, beure massa o haver estat molt de temps concentrat en una feina. Salí a despejarme un poco. Vaig sortir per esbargir-me (espavilar-me) una mica.

Esperem haver-vos servit d’ajuda.