GUASÓN, LIGÓN, PASTÓN i altres espècies…

En una conversa informal es fan servir un munt de paraules acabades en –ON que gairebé tothom pot intuir que són castellanismes, per la forma i per la pronúncia.

Mitjançant l’escola hem aconseguit un català força acurat en el registre formal però no s’ha aconseguit pas el mateix en els usos quotidians i informals. L’argot juvenil, en concret, presenta un corpus de formes procedents del castellà que, sense cap mania, s’intercalen en la parla catalana: careto, guarro, moscón, huevón, bocata, buenorra, caraculo, gilipollas…

El castellà té mecanismes molt productius per a la formació de noves paraules d’argot: sufixació (-ata, -ete, -ón, -orro, -aco, -aca, -olo, -ola), composició i abreviació.

En aquests casos, el català no disposa de tants sufixos (-ot, carallot, -às, bonàs, -et, ximplet) i la composició, moltes vegades, és una traducció literal de la forma castellana (caracul). Per aquest motiu, en els usos informals, es prenen en préstec tants castellanismes.

En aquest article volem plantejar, com ja anunciem en el títol, els usos dels mots que presenten el sufix castellà –ON. Veurem que en alguns casos hi ha una equivalència catalana mentre que en altres és inexistent.

El primer cas que tractarem és el dels noms procedents d’altres noms o adjectius, als quals el sufix-ON afegeix intensitat. En aquests casos trobem equivalències correctes, tot i que, moltes vegades, es perd algun matís d’expressivitat.

Es poden substituir per GRAN + nom:

-       carrerón, dramón, hostión, memorión, paradón, peliculón, putón...

-       gran carrera, gran drama, gran hòstia, gran memòria, gran parada... etc.

Però, en canvi, ofereixen solucions diverses:

-       colocón, pastón, santurrón, simplón, solterón, tontón i tontorrón...

-       trompa o merda, dinerada, beat o rosegaaltars, molt simple, solter de fa molts anys, pallús o tontaina o totxo......

-       i com podríem dir dentón? ... que té les dents molt sortides?

En tots els casos anteriors, el mot primitiu és català, així que la castellanització consisteix només en l’ús del prefix -ON. Però també fem servir mots que són plenament castellans:

-       cabezón, calentón, follón, grandullón, guasón, hombrón, manchón, patadón, pelón...

-       capgros, escalfada, avalot o gresca o xivarri, grandot, burleta, homenàs-homenot, gran taca o tacassa, gran cop de peu, pelat...

-       però i com podem dir.... gorrón?  Gorró, gorrer o gorrista?

-       o  mogollón? Fotimer, munt o pila ?

Ja veiem que, per a la substitució, podem fer servir diversos sufixos, -ada, ot, -eta, -assa,  -at, algun compost o canvi complet de mot. En general, però, no és fàcil fer el canvi sense perdre el caràcter pejoratiu que li dóna el sufix castellà. Segur que molts parlants creuran que l’equivalència que proposem no expressa exactament allò que ells volen dir.

El segon cas que volem analitzar és el dels noms procedents de verbs amb el sufix –ON. Són noms que es refereixen a aquell que realitza l’acció verbal donant-li intensitat i una certa expressivitat pejorativa.

Veureu que, per a les equivalències, fem servir diversos sufixos, -aire, -at, -dor, -er, -ós...

-       abusón, burlón, cagón, copión, criticón, pencón, tragón...

-       abusador o aprofitat, burleta, caganer, copiador, criticaire o criticador, pencaire, golafre o menjaire o fartaner...

O bé canviem per un nom ben diferent:

-       empollón, mamón, matón, mirón...

-       estudiós o aplicat, malparit, perdonavides o sicari, tafaner o badoc...

I té l’avantatge que es poden crear noves formes a partir de qualsevol verb català, sempre amb el significat de “el que fa aquella acció repetidament”:

-       insultón, pegón, tocón...

Però és que també fem servir els castellanismes complets, o sigui mots formats a partir de verbs castellans:

-       bajón, chupón, comilón, fisgón, gritón, ligón, sobón, soplón, subidón, tostón...

-       baixada, paràsit o corc o sangonera, golafre o golut, tafaner, cridaner, que lliga molt, palpaire, espieta o delator, pujada, llauna...

En conclusió:

En els usos informals, la major part dels col·loquialismes presentats aquí són procedents de l’argot castellà.

Quan intentem cercar-hi solucions ens trobem que:

a)    Molts dels mots catalans que proposem com a equivalències presenten una clara pèrdua de matisos, tant de significat com d’expressivitat.

b)    Una bona part d’aquests castellanismes d’argot no tenen equivalència en català.

c)    En català no tenim tants mecanismes de formació de col·loquialismes que resultin tan productius com el sufix –ON

Així doncs, per totes aquestes raons, no és estrany que l’argot català sigui, en una gran part, manllevat del castellà.

Tenim un cas acabat en –ó, -ona: cabró – cabrona. Aquest mot és acceptat perquè el significat primer del  mot cabró es refereix a l’animal, el mascle de la cabra. En argot, però, s’ha flexionat, cabró – cabrona – cabrons – cabrones, amb el significat de mala persona o de cornut.

Potser seria el moment de començar a pensar en l’acceptació del prefix castellà –ON, això sí... sempre aplicat a un mot primitiu català ! Ja seria hora que les autoritats lingüístiques fossin una mica més flexibles perquè, si no, els parlants passen olímpicament de la normativa.

Recordem que les llengües són cossos vius que es modifiquen constantment pels usos que en fan els parlants que són els autèntics creadors de noves formes. No ens han de fer por els canvis lingüístics perquè demostren que una llengua que canvia és una llengua viva.