SANTANDREU – Emmudiments i Sensibilitzacions

Parlem d’emmudiments quan tenim un so que desapareix en la pronúncia habitual, per exemple en el mot SANT emmudim la T final. Cal puntualitzar que aquest fenomen no té lloc en tot el territori del català.

I parlem de sensibilitzacions quan aquest mateix so que havíem emmudit torna a aparèixer en segons quins contextos, per exemple SANT ANDREU. Quan lliguem els dos mots la T torna a ser pronunciada formant síl·laba amb la A que segueix: san-tan-dreu.

Però sembla que la gent que treballa als mitjans de comunicació catalans no ho tenen del tot clar perquè moltes vegades no sentim aquesta sensibilització. Potser per influència del castellà, potser per deixadesa, la qüestió és que trobem a faltar aquesta T en aquests contextos.

Emmudiment de la T/D

A final de mot darrera N i L: cant, cent, vint, salt, malalt, herald, pont, molt, profund...

Pronunciem la T/D a final de mot darrera R (amb vacil·lacions): fart, cert, port, sort, verd... Però l’emmudim completament en els plurals d’aquests mateixos mots: farts, certs, ports, sorts, verds...

Al final de tots els gerundis: anant, fent, dormint...

Sensibilització de la T

Quan el mot que segueix comença per vocal: Sant Antoni (san-tan-to-ni), Sant Esteve (san-tes-te-ve), cent anys (cen-tanys), vint-i-un (vin-ti-un). Trobem casos vacil·lants en què alguns parlants mantenen la pronúncia de la T i altres no: cent homes, quant és?...

En els gerundis que porten darrera els pronoms febles Hi, HO com: anant-hi (a-nan-ti), fent-ho (fen-to).

Nota: Entre parèntesi posem només com s’ha de fer la pronúncia sil·làbicament i no fem la transcripció en alfabet fonètic per tal que aquesta reflexió sigui entenedora per a tothom i no únicament per als especialistes.

Emmudiment de la R

A final de mot: altar, diner, carrer, ahir, monestir, cremor, flor, por, madur... en els plurals d’aquests mots, la R també s’emmudeix: altars, diners, carrers, etc...

Però cal estar atents perquè hi ha un munt de casos en què la R final no s’emmudeix.

Monosíl·labs i/o bisíl·labs: bar, car, or, pur, mur... amor, favor, labor, sabor, vapor, futur... En tots aquests casos cal pronunciar sempre la R final.

Adjectius: militar, popular, exemplar, anterior, posterior, inferior, superior, interior, exterior... Tot i que hem sentit parlants que l’emmudeixen, considerem que en aquest tipus d’adjectius també cal pronunciar la R final.

Al final dels infinitius la R desapareix en la pronúncia: anar, fer, venir, sentir, dur, merèixer...

I també l’emmudim a l’interior d’un mot: arbre (a-bre) prendre (pen-dre) comprendre (com-pen-dre)

Sensibilització de la R

En els infinitius que enllacen amb un pronom feble: anar-hi (a-na-ri), cantar-la, fer-ho (fe-ro), estimar-nos, venir-vos, sentir-ne...

Però no sensibilitzem la R quan el verb no porta l’accent en l’última síl·laba: merèixer-la (me-rei-xe-la), conèixer-ho (co-nei-xe-ho)...

A l’interior d’un mot que s’havia emmudit, el so consonàntic reapareix: arbrat, pres, comprès...

Nota final: Volem fer constar una vegada més que aquestes fenòmens fonètics no són homogenis en tot el territori de parla catalana, de manera que els emmudiments no es fan en algunes zones del País Valencià i/o de les Illes.

Hi ha més casos d’emmudiments i sensibilitzacions que tractarem en propers articles.