dimarts, 2 de desembre de 2014

VADOR o SALVA ?

Abans era absolutament obligatori posar-li un nom del santoral a una criatura acabada de néixer. Teníem una amiga que volia posar-li Liana a la seva filleta i va haver de demostrar amb documentació que era el nom d’una santa de no sé quin país iberoamericà. Liana, però, és l’hipocorístic de Liliana.

Avui dia, podem posar qualsevol nom al nostre nadó, tant si es troba al santoral com si no. Així ens trobem que molts pares enregistren el seu fill o filla amb el nom abreujat, tal com pensen anomenar-lo: BET, SOL, LINA, ONA, BIEL, CESC, QUIM, VADOR... són noms que, actualment, ja s’han fet un lloc en els documents oficials d’identitat.

L'hipocorístic és un nom que s'obté deformant el prenom (i alguna vegada també el cognom) i, tradicionalment, s’ha fet servir en els usos més informals, familiars o afectuosos.

Trobem hipocorístics de diversos tipus:
- per diminutiu: MARIONA (Maria) - CARMINA (Carme)
- per escurçament: TONI (Antoni) - TXELL (Meritxell)
- per combinació dels dos sistemes: FINA, FINETA (Josefina) – NASI, NASIET (Ignasi)
- amb modificacions: PEP (Josep) – JAN (Joan) - XÈNIA (Eugènia)

La forma d'escurçament tradicional en català és la que es fa per afèresi, és a dir, suprimint una o més síl·labes o sons inicials del mot, mentre que en castellà es fa per apòcope, és a dir, suprimint alguns sons finals del nom.

Així trobem que:
Assumpta / Assumpció – ASUN en castellà i SUMPTA / CIÓ en català
Isabel / Elisabet -  ISA / ELI en castellà  i BEL / BET en català
Salvador – SALVA en castellà i VADOR en català
Sebastià – SEBAS en castellà i TIÀ (Tian) en català

També es pot fer escurçament per síncope, és a dir, suprimint alguns sons del mig:
MALENA (Magdalena)
MARIBEL (Maria Isabel)
MAITE (Maria Teresa)

Com que, durant segles, l’obligació de posar els noms del santoral anava lligada a l’obligació de posar-los en castellà, trobem molts hipocorístics d’ús freqüent i popular en àmbits de parla catalana, que provenen del nom en castellà. Cal tenir en compte, però que la –o final és pronunciada –u en bona part del territori.

Cisco, Quico, (Francisco) – Cinto (Jacinto) – Mingo (Domingo) - Nando (Fernando) – Tino (Constatino, Faustino) - Zidro (Isidro).

Aquí teniu alguns hipocorístics que, de tant fer-los servir, potser ja no recordem de quin nom procedeixen:

Bel (Abel) - Biel (Gabriel)  - Bet (Elisabet) - Ciset (Narcís) - Gràcia (Engràcia) - Laia (Eulàlia) - Lari (Hilari) - Lina (Paulina, Carolina...) - Nina (Caterina) - Ona (Mariona, Maria) - Quel (Miquel) -  Sandre/Sandro (Alexandre) - Sebi (Eusebi) - Sol (Consol) - Tat (Nativitat/Felicitat) -  Tina (Agustina) - Tòfol (Cristòfor) - Tomeu (Bartomeu) - Ventura (Bonaventura) - Veva (Genoveva) - Xesca (Francesca).

Per últim, volem comentar que el nom de la nostra patrona, Montserrat, sovint queda reduït a Montse, que ara ja sabeu és un escurçament per apòcope, típic del castellà. Una prova d’això és que la pronúncia de la –e final no es fa amb vocal neutra sinó amb –e tancada. En català, hauria de ser RAT o RATETA, però el significat d’aquest hipocorístic no resulta agradable, però això no ha tingut èxit. Avui dia, algunes “Montserrats” es fan dir MUNTSA que, com a mínim, obeeix a la fonètica catalana.

Ja fa anys, freqüentàvem un restaurant de menjars casolans que es deia “Restaurant 1001”, sabeu com es deia el seu propietari ? 
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada