dissabte, 25 d’abril de 2015

PRONÚNCIA DE NOMS PROPIS ESTRANGERS

La pronunciació dels noms estrangers és un aspecte força complicat.
La tradició castellana és molt poc respectuosa amb l’idioma original i si, a més a més, és un idioma poc conegut segueix l’ortografia anglesa i/o francesa d’una manera imprecisa. No és un aspecte que preocupi massa als parlants que, sovint, fan gala d’originalitat amb una pronúncia castissa i particular.
La tradició catalana segueix, a grans trets, l’espanyola, introduint alguns fonemes propis del català i interpretant l’anglès i el francès una mica millor. De totes maneres, el parlant mitjà no té massa miraments a l’hora de pronunciar els noms estrangers.
Com ja us podeu imaginar, no estem gens d’acord amb aquesta realitat i no ens agrada gens aquesta actitud de menyspreu vers les llengües de fora.
Segons les enquestes, avui dia, ja són molts els que responen afirmativament quan els pregunten si tenen coneixements d’altres llengües, especialment d’anglès. Quasi tothom té clar que cal saber altres llengües a més de la pròpia en aquest món global. Especialment els joves ho comproven diàriament en les entrevistes de treball.
Llavors, si això és així... per què no comencem per intentar pronunciar una mica millor els noms estrangers que apareixen contínuament en la nostra parla?
Considerem que el model de pronunciació hauria de ser l’idioma original i no el propi, amb les adaptacions imprescindibles.
Vegem com:
Si el català té els fonemes necessaris per pronunciar la paraula, els hauríem de fer servir. Si no els té, els hauríem d’adaptar com poguéssim, introduint inclús algun fonema estranger en el nostre idioma, com fan altres llengües (per ex. l’alemany).
Aquí comentarem alguns exemples de mala pronunciació i exposarem la pronunciació que nosaltres recomanem. Són paraules que sentim freqüentment pels mitjans de comunicació. Els presentadors de les notícies o els periodistes especialistes en cada àrea... no podrien fixar-s’hi una mica més? Haurien de ser conscients que marquen pautes des d’aquests mitjans.
VETTEL - El nom d’aquest corredor alemany sona, en la seva llengua semblant a fètəl (ə és la nostra vocal neutra). Tots aquests fonemes els tenim en català. No obstant normalment es pronuncia bétel. No respectem l’original alemany i pronunciem a la castellana. Un exemple semblant seria MERKEL. Podríem pronunciar mèrkəl (amb è oberta i vocal neutra) i diem mérkel. Per quin motiu?
BARACK - El nom del president dels EUA. Aquí hi ha dubtes. Alguns pronuncien bárac o bàrəc i altres bəràc. Aquesta segona és la bona. Només caldria parar atenció a com ho diuen els americans. Avui dia, hi ha la possibilitat d’accedir a canals de televisió de llengua anglesa, així que es pot fer aquesta comparació. No tenim excusa.
CLINTON -  Normalment es pronuncia a la castellana: clínton quan hauria de ser, un cop més, amb vocal neutra: clíntən. Ara que la Hillary Clinton és candidata presidencial sortirà el seu nom contínuament.
Així doncs, una primera conclusió és que no utilitzem, a vegades, la vocal neutra per pronunciar els noms estrangers. Si ho féssim, ens acostaríem molt més a la pronúncia nativa.
BARROSO -  En general els cognoms portuguesos els pronunciem com si fossin castellans. Per què diem barróso si els portuguesos diuen més o menys bərrózu (amb essa sonora) i convertint la o en u tal com fem nosaltres també?
SYRIZA – Per què diem sirízə (o pitjor siríθa amb z castellana) si els grecs diuen síriza (la primera í és la tònica i amb la segona essa sonora).
MURRAY -  Amb el nom del tennista escocès sí que tenim problemes. Una pronúncia aproximada en català seria màri. Res de múrrai o coses semblants. Cal intentar pronunciar la  r anglesa o, com a mínim, que no soni massa vibrant.
SCHRÖDER - La pronunciació del cognom de l’antic cap de govern alemany presenta un problema encara més difícil. És el que alguns en diuen, entre rialles, un nom “impronunciable”, cosa absolutament ridícula. Si els nadius ho saben pronunciar, per què es diu que és impronunciable? Hem d’intentar adaptar la pronúncia al català de la millor manera possible. Una cosa així com eixrédə. Però no esréder com es fa en castellà.
Segona conclusió: cal fixar-se una mica més en les pronúncies originals perquè més d’una vegada es fa el ridícul als ulls de la resta del món. A través d’internet es pot comprovar la pronúncia original de qualsevol mot.
Un exemple de nom d’una llengua poc coneguda seria EBOLA – Aquí el problema és saber com es pronuncia en l’idioma original i, per tant, el més fàcil és fixar-se en com ho pronuncien els idiomes dominants en la comunicació internacional. Trobem dues pronunciacions dominants: la que accentua la primera síl·laba i la que accentua la segona síl·laba. Nosaltres recomanem la segona perquè és la que fa l’anglès que, generalment, és bastant respectuós amb els idiomes originals. Així, en català seria əbòlə (amb dues vocals neutres i la o oberta).

Capítol a part és la pronunciació dels manlleus, principalment de l’anglès, que han entrat a la nostra llengua. Hi dedicarem un article properament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada