LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA DE NORUEGA

Fa poc hem tingut ocasió de conèixer aquest país nòrdic espectacular tant pel que fa a la natura com també per la seva riquesa i alt nivell de vida.

En l'actualitat és un dels països més rics del món, amb les reserves per càpita més grans que qualsevol nació. Noruega és el setè exportador de petroli més gran del món i la indústria petroliera representa un quart del seu producte interior brut. També és el segon exportador de marisc més gran del món després de la Xina. I arran de l'actual crisi financera, els banquers han considerat que la corona noruega és una de les monedes més sòlides del món.

Però no sempre va ser així. De fet, fins mitjans segle passat era un dels països més pobres del món amb una economia basada en la pesca i l’agricultura. Fins que a la dècada dels 60 van descobrir petroli al Mar del Nord fet que, com hem dit, els va catapultar als primers llocs de l’economia mundial.

La història de Noruega no és massa brillant, per això els noruecs, històricament, no han tingut l’autoestima massa elevada. Grosso modo, podríem parlar d’un passat víking amb grans gestes que culmina amb la unió de diversos principats al s. XI. Aquesta independència els durà només tres segles perquè del 1380 al 1814 forma part de la Corona de Dinamarca i del 1814 al 1905 està sota les ordres de la Corona Sueca.

Així que aconsegueixen la independència ja entrat el s.XX, o sigui, fa quatre dies. Llavors és quan valoren el fet de ser noruecs i decideixen aprofitar l’ocasió de governar-se sense traves per tal de bastir un estat modern i solidari que miri al futur.

Noruega, avui, té un model de benestar escandinau amb assistència humanitària universal, educació superior subvencionada i un sistema de seguretat social complet. Va ocupar la primera posició en desenvolupament humà del 2001 al 2006 i també va ser catalogat com el país més pacífic en l'Índex Global de Pau el 2007.

Un model a seguir.

Aquest petit resum històric ve a tomb perquè per entendre la política lingüística que practiquen és indispensable conèixer les arrels d’aquest gran poble.

A Noruega, existeixen dues formes oficials de noruec escrit: bokmål [ˈbuːkˌmɔːl] (literalment: «llengua de llibre», «llengua literària») i nynorsk [ˈnyːˌnɔʂːk] (literalment: «nou noruec»). 

El Consell Lingüístic Noruec recomana l’ús dels termes «noruec bokmål» i «noruec nynorsk».

El primer (a voltes conegut com a danonoruec), és el fruit de la norueguització del danès tal com es parlava a l'àrea d'Oslo al moment de la independència mentre que el segon està basat en els dialectes tradicionals de l'oest del país, lliures d'influència danesa, recopilats per Ivar Aasen. És per aquesta raó que la seva classificació és complicada: el nynorsk pertany a la branca occidental de les llengües germàniques (juntament amb les llengües insulars: feroès, islandès i l'antic norn) mentre que el bokmål pertany a la branca oriental, com el danès i el suec, amb els quals és intel·ligible (hom arriba a anomenar el noruec bokmål com a danès pronunciat a la sueca).

No hi ha un estàndard oficial per al noruec parlat, però el sociolecte de la classe urbana mitjana i alta de Noruega oriental, sobre el que es basa el bokmål, és la forma que se sol ensenyar als estudiants estrangers. Aquesta forma, dita standard østnorsk («noruec oriental estàndard») pot considerar-se l’estàndard parlat de facto del bokmål.

La realitat és que més del 80% de la població utilitza principalment el bokmål com a llengua escrita quotidiana, un 10 % el nynorsk i la resta utilitza les dues. Tot i que el nynorsk té més recolzament entre la població rural, avui dia, hi ha escriptors que el reivindiquen com a llengua literària. Aquest fet té molt a veure amb allò que dèiem de la recuperació de la pròpia autoestima.

I ara ve la part més important: cada Consell Municipal pot decidir quina de les dues llengües fa servir en l’educació infantil. Chapeau !! Més democràtic ja no pot ser el sistema.

I per acabar, el noruec és una de les llengües de treball del Consell Nòrdic i segons la Convenció Lingüística Nòrdica, els ciutadans de la resta de països nòrdics que parlin en noruec poden fer servir la pròpia llengua davant òrgans oficials d’altres països nòrdics sense haver de pagar despeses de traducció o d’interpretació. O sigui... igual que ens passa a nosaltres...

No podem acabar aquest article sense parlar del poble sami que habita al nord, unes 80.000 persones que tenen llengua pròpia protegida per les lleis noruegues. És el que abans s’anomenava Lapònia, terme actualment en desús per les connotacions pejoratives ja que Lapp en suec significa pedaç.

Molta d’aquesta informació es pot trobar fàcilment a internet. Nosaltres volem remarcar que el que ens ha interessat més de tot això ha estat la política lingüística que s’aplica per part del govern i que és reflectida en la seva Constitució: la protecció total de les dues llengües noruegues i el reconeixement en pla d’igualtat independentment del nombre de parlants de cada una d’elles.

I és que hi ha moltes maneres de tractar la diversitat lingüística d’un país. La manera com ho fan a Noruega és la més democràtica de totes. No té punt de comparació amb com és tractada la llengua catalana a les lleis espanyoles vigents.

Evidentment, els noruecs saben que la seva llengua no els serveix per obrir-se al món i per aquesta raó la majoria de la població s’expressa fluidament en anglès, fet que no és casualitat sinó fruit, una vegada més, d’una política lingüística concreta.

Quan van trobar petroli no tenien tècnics qualificats per tirar endavant aquest sector econòmic i van haver d’importar enginyers, físics, químics, etc... Però van aprendre’n la lliçó i van preparar les noves generacions amb una política educativa que els va obrir les portes de la tecnologia. Actualment, la majoria de quadres empresarials i tècnics són noruecs.

Doncs això... a veure si n’aprenem !!