PRONOMS FEBLES EN LA PARLA COL·LOQUIAL

Al Polònia, programa d’humor de TV3, van fer un gag molt divertit que venia a dir que ningú no s’aclareix en l’ús dels pronoms febles, ni tan sols la noia aquella que dóna consells de part de la Generalitat. Vam riure molt a casa.

Per altra banda, en la nova Gramàtica de l’IEC s’accepten algunes de les formes col·loquials en els registres informals. Tot i que és lògic que sigui així, com sempre, alguns lletraferits s’han escandalitzat.

A la pràctica, la gent utilitza en la parla les formes col·loquials dels pronoms febles tant si són ajustades a normativa com si no. Llavors, en els diàlegs d’una telenovel·la per exemple, quins pronoms febles s’han de fer servir? Hi ha guionistes que retraten la llengua del carrer (depurant castellanismes) i, per tant, inclouen les formes populars dels pronoms febles. Altres, s’inclinen per ajustar-se més a la normativa o, quan resulta una parla massa postissa, recorren a la construcció de la frase sense pronoms febles, especialment quan són combinacions de dos o més.

Avui, nosaltres voldríem parlar dels pronoms febles de tercera persona de singular i plural i de les seves combinacions binàries que són els que, en la realització pràctica oral, s’allunyen més de la normativa.

No és la nostra intenció afegir més llenya al foc ni crear més confusió de la que ja hi ha. Tampoc volem oferir una nova normativa ni res que s’hi assembli.

La nostra intenció és només explicar la lògica del sistema parlat que tantes voltes s’ha dit que era totalment il·lògic i inexplicable. No hi estem pas d’acord.

Volem fer veure que les formes col·loquials dels pronoms febles han aparegut per l’evolució interna de la llengua, tal com ho han fet en les altres llengües romàniques.

Per simplificar la nostra exposició, no parlarem de les formes postverbals.

Ja sabem que els pronoms febles són (segons la normativa):

                        Masculí         Femení          M. plural       F. plural

Acusatiu            el                    la                    els                les

Datiu                 li                     li                     els                els

Exemples d’acusatiu:

El compraré (el llibre) - La compraré (la llibreta) - Els compraré (els llibres) - Les compraré (les llibretes).

Exemples de datiu:

Li regalaré el cotxe (al meu avi) - Li regalaré el cotxe (a la meva àvia) - Els regalaré el cotxe (als meus germans) - Els regalaré el cotxe (a les meves germanes). 

Ja comencem a veure l’origen del problema: Els datius masculí i femení són iguals –li- o sigui que es neutralitzen en gènere i el que és pitjor, el datiu plural -els- també neutralitza el gènere i, a més, és igual a l‘acusatiu masculí.

Per fer el quadre complet, hi hem d’afegir el pronom neutre ho i el partitiu en.

- Ho compro (tot això) – En compro (de caramels)

Ara veiem les possibles combinacions binàries, també segons la normativa.  

el                    la                  els                   les                   ho                   en

li          l’hi              la hi               els hi              les hi              li ho                li’n

els       els el          els la              els els           els les           els ho            els en

Exemples amb el datiu li:

L’hi regalaré (el llibre al meu avi o a la meva àvia).

La hi regalaré (la llibreta al meu avi o a la meva àvia).

Els hi regalaré (els llibres al meu avi o a la meva àvia).

Les hi regalaré (les llibretes al meu avi o a la meva àvia).

Li ho regalaré ( tot això al meu avi o a la meva àvia).

Li’n regalaré (de caramels al meu avi o a la meva àvia).

Exemples amb el datiu els:

Els el compraré (el cotxe als meus germans o germanes).

Els la llogaré (la casa als meus germans o germanes).

Els els portaré (els regals als meus nebots o nebodes).

Els les compraré (les nines als meus nebots o nebodes).

Els ho diré (tot als pares o a les mares)

Els en donaré (de caramels als nens o a les nenes).

Ja tenim clar que, en la parla, quasi ningú utilitza aquestes formes normatives, potser únicament els professors de llengua catalana, quan són a classe davant els alumnes.

Així doncs, ara ens cal veure quina és la realització parlada dels quadres anteriors:

                        Masculí         Femení          M. plural       F. plural

Acusatiu             el                    la                 els                  les

Datiu                   li                     li                els hi             els hi

En l’acusatiu, les formes normatives i les parlades coincideixen i també en el datiu singular. En el datiu plural, ens crida l’atenció que els hi apareix encara que hi hagi un complement directe explícit. Ex: Els hi donaré el llibre (a ells o a elles).  Aleshores  caldria considerar aquest els hi com una forma de datiu simple. Sembla com si el parlant necessités distingir entre l’acusatiu –els- i el datiu en plural –els hi-, cosa que ja fa la llengua normativa en singular.

Tenint en compte tot això, el que ens trobem en les combinacions del llenguatge parlat és:

                         el                   la                     els                   les                   ho                 en

li                      l’hi                  l’hi                 els hi             els hi                l’hi               n’hi

els hi              els hi            els hi              els hi               els hi             els hi              n’hi

Veiem que, prescindint de la combinació amb en només queden dues formes l’hi i els hi.

Exemples amb el datiu li:

L’hi regalaré (el llibre al meu avi o a la meva àvia).

L’hi regalaré (la llibreta al meu avi o a la meva àvia).

Els hi regalaré (els llibres al meu avi o a la meva àvia).

Els hi regalaré (les llibretes al meu avi o a la meva àvia).

L’hi regalaré ( tot això al meu avi o a la meva àvia).

N’hi regalaré (caramels al meu avi o a la meva àvia). 

Exemples amb el datiu els hi:

Els hi compraré (el cotxe als meus germans o germanes).

Els hi llogaré (la casa als meus germans o germanes).

Els hi portaré (els regals als meus nebots o nebodes).

Els hi compraré (les nines als meus nebots o nebodes).

Els hi diré (tot als pares o a les mares)

N’hi donaré (de caramels als nens o a les nenes).

Aquestes formes són les que sentim al carrer en catalanoparlants habituals.

Intentem trobar una possible explicació al perquè d’aquest resultat:

Primera combinació popular amb datiu –li-

1 ) Hi ha una neutralització dels acusatius de masculí i femení (i el neutre del singular)  el, la, ho = l’ mentre que  els, les = els

2) El datiu singular –li- passa a ser -hi-

Segona combinació popular: datiu -els hi-

1) Sempre es presenta la mateixa forma –els-hi- perquè en el moment en què acusatiu o datiu són plurals es neutralitza tot.

La raó és que no queden més combinacions possibles, donades les neutralitzacions. Si l’acusatiu i el datiu són singulars, només és possible l’hi. Si l’acusatiu és plural (els en la combinació) només es pot unir a hi. Si ho és el datiu (els hi) ja no es pot unir a res més.

És evident que en les formes populars es perd molta informació. Aquest és un tret característic de la llengua oral: l’economia lingüística. Com que sempre es pot interrompre el parlant per demanar un aclariment, es tendeix al llenguatge directe i simplificat.

En el cas dels pronoms febles, aquesta simplificació de la llengua oral encara avui no té reflex en la normativa de la llengua escrita. I així aconseguim tenir un munt de catalanoparlants de tota la vida acomplexats per la manca de domini de la normativa (tal com es reflecteix molt bé al gag del Polònia). I, per acabar-ho d’adobar, donem als pronoms febles el títol de “bèstia negra” de la nostra llengua, amb tot el que això suposa per als que l’aprenen, tant si són joves com si són més grans.

Què han fet les altres llengües romàniques en el cas dels pronoms febles? Per què no tenen tan mala fama en castellà, en italià o en portuguès, per exemple? Doncs, senzillament, ja fa molt que van incorporar la seva simplificació a la normativa de la llengua escrita.

Anem a veure-ho:

En castellà, en italià i en portuguès també hi ha neutralitzacions en el datiu. En francès, en la llengua oral, no hi ha combinacions de pronoms febles perquè se suprimeixen els acusatius, cosa que referma la idea que les combinacions de pronoms febles no són imprescindibles per a la comunicació oral.

Vegem un quadre comparatiu del català parlat i el castellà, el portuguès i l’italià normatiu.

CATALÀ (parlat)      CASTELLÀ                 ITALIÀ                        PORTUGUÈS

L’hi (els hi)                se lo                          glielo                          lho

L’hi (els hi)                se la                          gliela                          lha

Els hi                        se los                         glieli                           lhos

Els hi                        se las                         gliele                          lhas

El se el lh(e/es) i el glie neutralitzen l’indirecte, és a dir, no sabem si és masculí, femení, singular o plural (a ell, a ella, a ells, a elles). 

En català les dues primeres formes són diferents depenent de si el datiu és singular o és plural.

Resumint, el problema és que i a causa de les neutralitzacions comentades, ja no hi ha més possibles combinacions que l’hi i els hi. Cas a part és el valencià.

Ja hem dit que a la nova Gramàtica de l’IEC s’accepta l’ús d’algunes d’aquestes formes en els registres informals de la qual cosa ens n’alegrem molt. Potser però, en un futur no gaire llunyà, s’haurà de fer un pas més i començar a admetre-les en la llengua escrita no literària. Com que no volem ser massa agosarats, proposem deixar les combinacions normatives per a l’alta literatura.

I per tal que la nostra llengua sigui viva i natural, cal deixar d’acomplexar els parlants amb normatives rígides i massa allunyades de la realitat.